Cultura

Crítica

teatre

Espinosa, aquell follet gegant

Albert Espinosa és un follet que ha crescut. Al TNC s'atreveix amb un melodrama d'una quietud que atrapa per moments. Amb un repartiment extens, aconsegueix que els joves cremin adrenalina corrent i jugant a futbol per deixar-los estàtics després. Així aconsegueix unes postals ben equilibrades de llum i presències. És cert que, d'entrada, costa situar-s'hi, perquè comença amb un partit intranscendent. De seguida, però, el drama creix amb la presència d'un incommensurable Andreu Benito, el pare director de cine fidel al neorealisme italià. L'obra s'assegura el thriller amagant el cas dels anells de la mare fins al final. És un leitmotiv, un atzar cabdal per l'esdevenir de la família. També garanteix magnetisme la música de Gato, extreta de les cavernes del temps.

Espinosa apareix, com un dels germans, 20 anys més tard. A diferència d'altres treballs amb menys repartiment (Idaho i Utah, No me pidas que te bese porque te besaré, El club de les palles, etc.) s'amaga en un actor secundari que vol passar desapercebut, tot i que, és cert, es reserva les rèpliques més divertides, dites amb la sorna característica. L'obra és coral, però permet dures rèpliques entre Garrido i Benito, i més comprensives entre Benito i Carreras –que poden recordar el seu treball anterior a Gata sobre teulada de zinc calenta–. El seu món escènic respirava darrerament a partir del seu cas personal, un testimoni que sempre cal admirar i encoratjar –com assumeix el regal de la vida un adult que ha superat el càncer infantil, tot i perdre una cama i un pulmó–. No aconseguia superar aquell cas. Potser el fallit El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals (Espai Lliure, 2009) va servir per reorientar-ne la dramatúrgia. Ara, es pot dir amb satisfacció que l'encerta.

L'obra va avançant cap al clímax a mesura que es filma l'última pel·lícula del pare –en realitat, la confon amb el passatge dolorós de la mort de la mare–. Ella hi és, com una ombra que reconforta, una viva imatge de les protagonistes de Hollywood vestida amb una bata vaporosa. Ho faria encara més, si el pare no anunciés la seva mort amb un discurs inflexible: “Us demano que...” És un discurs que mai no podran entendre uns adolescents massa allunyats del sentir del pare. Espinosa, optimista de mena, hi permet una certa reconciliació: tot i la picardia, un follet sempre somnia en finals feliços. Fa bé, almenys, de no plasmar-los amb un gastat “t'estimo”.

Els nostres tigres beuen llet
Autor i director: Albert Espinosa
21 de desembre (fins el 20 de gener) a la Sala Gran del TNC


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.