Cultura

La pausa encallada de ‘la' Lizaran

Mascarell insinua
si es posarà el nom de Lizaran a una sala; doncs que sigui la Gran del TNC

Amb la vis còmica que tan bé sabia executar en les comèdies i que li servia per trencar tot el protocol al carrer, Anna Lizaran era una experta en les pauses. Pronunciava unes sonores frases de doble lectura (“Quina funció, la d'ahir!”) que feien obligada la pregunta del receptor per poder respondre-li amb un estirabot (“Nooo, va ser un desastre!). La cerimònia de comiat d'ahir de la Lizaran va tenir molt d'aquesta befa, que va ser un bàlsam conciliador amb el dolor per un comiat tan inesperat com prematur. Lizaran va morir als 68 anys al Clínic la nit de divendres a dissabte, quan encara tenia molt activa la seva cartera de projectes teatrals. La pausa còmica s'ha allargat. Ha quedat interrompuda per culpa d'un càncer traïdor i fulminant. Però la sornegueria intel·ligent i la tossuderia dels que la recorden i se saben envejats per la seva coneixença afirmen que Lizaran està de bolo qui sap on, i això que sempre li feia tanta mandra!

La capella del tanatori de Les Corts no va donar més de si. Lizaran se'n va anar exhaurint les localitats. Com ja havia fet a Dues dones que ballen o a Agost. Però, segons recordava ahir el seu cosí, el periodista Josep Lluís Merlos, no deurien omplir tant, perquè el seu pare no es cansava de dur-l'hi per omplir una mica la sala de Gràcia d'aquells entusiastes anys setanta i vuitanta.

Merlos va sentenciar allò que molts pensaven però que no gosaven pronunciar: ”Ni Xirgu, ni hòsties, la millor actriu és Lizaran!” Si diumenge Belbel ja afirmava a aquest diari que es faria un homenatge al teatre (fos el TNC o el Lliure) per recordar l'Annita, ahir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ja insinuava que també es podria donar el seu nom a una sala. De fet, seria molt coherent amb tot el que s'està vivint aquests dies canviar el nom de la Sala Gran del TNC pel de Lizaran. És clar que la Lizaran forma part del pinyol de Comediants i del Lliure. Però avui les enveges d'aquests dos teatres públics s'han dissipat. Artistes com la Lizaran han construït ponts que ara es confirmen consistents. La Sala Gran és el lloc on Lizaran va fer la seva última funció professional (en la reposició d'Agost) i on tenia previst protagonitzar La Bête, que no va poder representar, tot i la seva persistència a seguir els assajos malgrat els dolors musculars que l'havien d'apartar de l'escena només temporalment. Ahir, Sergi Belbel, director artístic del TNC i d'aquelles dues produccions, va pronunciar un sonor “merrrda!” a la manera de la Lizaran. “Geni i figura”, sentenciava el dramaturg. El plor, tot i la broma, anava per dins. L'emoció es va sublimar en música, a càrrec de dues nebodes de Lizaran. I amb la veu cristal·lina de Sílvia Pérez Cruz. I amb la cançó de bressol de Marina Rossell.

La família artística dominava en la cerimònia de comiat, impulsada per la biològica. Els històrics del Lliure, perplexos encara per aquesta mort. Els actors que s'han format veient Lizaran. Els directors que han constatat el magnetisme de l'actriu. I artistes com l'escriptora Carme Riera, que ha bastit una cultura de bracet de la Lizaran. També hi havia els representats d'institucions. I el espectadors fidels a la presència, la rèplica i la pausa de Lizaran. Fins i tot a aquesta, que ha estat interrompuda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.