Cultura

CRÍTICA

Àngel Quintana

Condemnat a l'exclusió

En els Fets dels Apòstols es diu que Esteve, encarregat de predicar l'evangeli als hebreus provinents de colònies hel·lenitzades, va ser condemnat per dir paraules blasfemes contra Moisès i contra Déu. El sanedrí, que tenia poder moral però no poder polític, va condemnar-lo i el van dur als afores de Jerusalem, on va ser lapidat. La pel·lícula La lapidació de Sant Etienne, de Pere Vilà, no és la reconstrucció històrica d'aquests fets, sinó més aviat una reflexió sobre com la intolerància i la marginació social poden portar a l'oblit i a la destrucció un individu que l'únic pecat social que comet no és altre que el de voler viure sol, expressant el seu dol. Al seu entorn hi ha els voltors que volen condemnar-lo a la marginació social i a l'exclusió.

Pere Vilà construeix una dura però valenta faula sobre la vellesa, la viudetat i la soledat absoluta. Des de les primeres imatges sabem molt poca cosa de la història d'un personatge que viu sol en un pis envoltat d'algunes imatges religioses que evoquen una certa estètica kitsch, uns passadissos decrèpits que semblen marcar el ritme d'una agonia i, sobretot, molts records amagats. Una de les millors idees visuals que travessen aquesta emotiva pel·lícula ens mostra el protagonista penjant les radiografies d'una persona absent, com si en les fotografies interiors d'un cos suposadament malalt pogués dur a terme un camí que el porta cap al dol personal i cap a l'expiació d'algun dolor.

Univers claustrofòbic

El segon llargmetratge de Pere Vilà –el primer, Pas a nivell, plantejava el pas de l'adolescència a l'edat adulta– s'endinsa en un univers claustrofòbic i el descriu amb un esplèndid sentit de l'observació. No hi ha cap mena de concessió a la comercialitat, ni al suposat humanisme amb què moltes vegades és retratada la vellesa. L'espectador s'enfronta a un món cru, capturat sense paranys. Vilà s'afirma com a cineasta, com a algú capaç de crear un cinema personal. Aquesta estrena té una clara correspondència amb el primer curt de Pere Vilà, Els peixos del riu Leteu, on descrivia el lent camí cap a la dissolució del cos a partir de la pèrdua de memòria que provoca l'Alzheimer.

Un dels punts forts de La lapidació de Sant Etienne és la presència física de Lou Castel. L'actor que va passar de l'spaghetti western al cinema de Marco Bellocchio, s'ha convertit des que va instal·lar-se a França en una de les icones d'un determinat cinema d'autor, construït des de la clara convicció de la resistència. Lou Castel omple la pantalla i converteix la pel·lícula en una obra que també funciona com a acte de resistència contra la banalitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Catalunya rep una nova entrega dels ‘Papers de Salamanca’ però denuncia que el Ministeri no retorna tots els documents

Sant Cugat del Vallès

Torna Cap Roig

BARCELONA

Mendoza clou trilogia

barcelona

Els paisatges de l’endemà de l’èxode

La Jonquera
Lluís Miquel
PIONER DE LA CANÇÓ AL PAÍS VALENCIÀ I PROMOTOR CULTURAL

“Ens van prohibir totes les actuacions”

BARCELONA

El Dalí més íntim s’explicarà a la seva casa natal de Figueres

Figueres
Línia de flotació
Crítica
música

Línia de flotació

Sant Jordi amb espais repartits pel centre de Banyoles

Banyoles
L’APUNT

La vacuna de la cultura