Cultura

emergents

g. vidal

Sintonia emocional

Santos, una “all-star band” de l'escena rock de la Barcelona de fa una dècada, actua avui al Cruïlla

Cada cop sembla més llunyana, però hi va haver una època, efímera però incisiva, en què el rock va ser un batec més que significatiu als clubs de Barcelona. Provinents de bandes insígnia d'aquell moment d'ara fa deu anys –Àlex Vivero era el guitarrista de Sol Lagarto i Andreu Cunill, el de The Freewheelin' Tornados– ens arriben Santos, un grup en què també hi militen el tàndem definitiu de la producció musical dels últims anys a Catalunya –Florenci Ferrer, als teclats, i Santos Berrocal, a la bateria– i que avui, al Festival Cruïlla (18:30 h), presentarà el seu primer disc, Homenaje, així com cançons que han de formar part de la segona entrega, que començaran a gravar a la tardor. “Tots nosaltres ja hem participat en el gran circ del rock & roll, amb moments de més o, sobretot, menys èxit, de manera que ara ens venia de gust fer una banda d'amics amb ganes de disfrutar de l'experiència i compartir el procés de creació d'un disc, sense egos i sense capficar-nos tampoc en què fer i què no fer”, revela Cunill, que recentment ha tornar a deixar constància del seu apassionament musical en el llibre Espíritus en la oscuridad, una enciclopèdia sobre el soul editada per 66rpm. “Si ja no disfrutem, o si les coses es comencen a posar feixugues –prossegueix–, Santos se n'aniran de la mateixa manera que han vingut.”

Els orígens del grup, és clar, van ser espontanis. “Mai no he gravat amb ningú que no fos en Santos”, recorda Cunill. “I compartir amb ell un grup era una cosa que tenia unes ganes horribles de fer. Vam cridar el Baby [Àlex Vivero] i tot plegat va començar a agafar forma. Tots aportem la nostra pròpia visió, tenim molts clars els rols de cadascú, no existeix allò tan rock i tan empipador que són els egos i, tot i que estilísticament no som iguals, emocionalment ens sentim molt a prop. Jo vaig aconseguir que gent del grup que mai no havia escoltat Grateful Dead ho comencés a fer i altres van aconseguir que jo toqués una cançó de Serrat, la qual cosa no m'hauria imaginat mai.”

Santos han plasmat la seva intenció de sonar “forts, amb punch, però també amb elegància” en un disc que es va construir amb “cançons hereves d'altres projectes” i que van acabar impregnades del so del grup. “L'homenatge al qual fem referència és a nosaltres mateixos”, confessa Cunill. “Som amics i ens ho passem molt bé, però no ha estat fàcil. Hi ha hagut separacions i morts de familiars pel mig i Santos ha acabat sent el resultat d'un esforç molt important.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Quan escampi la dictadura

barcelona

Intimitats públiques, al festival Panoràmic

barcelona
Crítica
òpera

Desencantament distòpic

Els cines Albéniz de Girona tanquen fins al 31 de gener

Girona
Nous projectes per a La Capella

Nous projectes per a La Capella

barcelona

Obra recent de Joan Mateu a Art en Brut

Banyoles
Crònica
Escena Poblenou

Embastar la vida i l’art

Barcelona
Patrimoni documental

Biblioteca d’arrel tradicional

cassà de la selva

Més de 44.000 persones assisteixen presencialment Open House BCN

Barcelona