Cultura

la crònica

Llarga vida a Miss Dinamita!

Esperança Dinamita, mite o realitat? De fet, no importa gaire si aquesta vedet va existir o no, si realment va néixer a Vallfogona del Ripollès i va renéixer triomfalment al Paral·lel del primer terç del segle XX, si va enamorar perdudament Walt Disney i Francisco Franco, si va revolucionar tots dos costats de l'Atlàntic, si va morir en el Titanic... Aquestes i moltes altres pistes biogràfiques sobre ella es va deixar anar en el documental que dimarts es va anar projectant de manera fragmentada al llarg de l'espectacle Esperança Dinamita, estrenat pel grup gironí Le Croupier al Teatre Municipal de Girona, dins de Temporada Alta, amb un èxit tan clamorós com merescut. Potser Esperança Dinamita és aquella cantant immensa oblidada a Catalunya i reivindicada per estudiosos d'universitats americanes, o més probablement és una simpàtica presència fantasmagòrica, però aquest personatge simbolitza com pocs l'esperit d'aquell Paral·lel mític que, entre guerres mundials i civils, va concentrar la proporció més elevada de butaques teatrals i mentalitats alliberades per metre quadrat de la seva època. Esperança Dinamita és una feliç creació de Le Croupier, en el seu millor espectacle. Simplement, genial.

La base de l'espectacle són els èxits perduts que sonaven als escenaris del Paral·lel ara fa un segle, recuperats per Xavier Albertí –que també apareix a l'esmentat documental, com el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, avalant l'existència i els mèrits d'Esperança Dinamita–, reinterpretats amb nous arranjaments per la banda de Le Croupier, en un ambient 100% cabareter. La nit va començar molt bé amb la gran Merche Mar rebent el públic com ho fa cada nit a El Molino, en la millor tradició de la revista i el cos a cos amb el públic (“Tranquils, que esteu lluny de mi, pero cerca de Dios!”, cridava als del galliner). El concert va començar amb Al Paralelo (“... lelo, lelo... A ver a mi Pepito...”) i la festa ja no va parar, amb uns músics en èxtasi i un Carles Cors especialment brillant en els números més còmics –Soy Miguelito i El papissot–, que ha trobat en Aina Sánchez la companya perfecta, fent de besnéta de l'homenatjada –la Petita Dinamita–, amb una veu i una presència escènica impressionants. També va ser antològica la intervenció de Mont Plans, ja en la recta final, amb la molt políticament incorrecta El tango de la cocaína. Esperança Dinamita és, en resum, una gran idea que mereix una llarga, llarga vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Dos tigres i un gatet
Crítica
música

Dos tigres i un gatet

Retorn a Joan Solà

barcelona
Crònica
música

‘Màtria’, un refugi a Vic

Vic
Jaume Roures
Productor audiovisual

“Al final tot consisteix a no posar-se límits”

sant sebastià

A Dark Reborn: el ‘metal’ gironí entre la foscor i la llum

girona

Cadaqués premia Biel Mesquida i Vicenç Altaió

cadaqués

Noves lluites de poder a Kingsbridge

Girona

Els Premis d’Arquitectura trien 22 finalistes

girona

Un ‘Woody’ melancòlic

Sant sebastià