Cultura

De la sospita a la condemna

Ventura Pons adapta ‘El principi d'Arquímedes' al 26è llargmetratge que dirigeix, ‘El virus de la por'

Una bona part de les 25 pel·lícules que ha dirigit Ventura Pons, especialment des que el 1995 va estrenar El perquè de tot plegat, es basen en obres literàries. El 26è llargmetratge que dirigeix, El virus de la por, adapta al cinema l'obra de teatre de Josep Maria Miró El principi d'Arquímedes amb el mateix repartiment que la va estrenar a la sala Beckett el 2012: Roser Batalla, Rubén de Eguía, Santi Ricart i Albert Ausellé, als quals s'ha afegit Diana Gómez.

Amb el rodatge tot just acabat, Ventura Pons explicava ahir als cinemes Texas: “Ja he fet set o vuit pel·lícules basades en obres de teatre i habitualment canvio el repartiment, però hi havia una veritat especial en els actors en aquest petit espai de la sala Beckett i en vaig quedar molt enamorat.”

París, Londres, Buenos Aires, Alemanya, Grècia i Mèxic avalen el gran èxit internacional d'aquesta obra. “A la dramatúrgia catalana contemporània hi ha textos extraordinaris”, afirma Ventura Pons.

L'argument gira al voltant d'un suposat incident en una piscina municipal: una criatura de 4 anys acusa en Jordi, un dels monitors, de fer un petó a un altre nen. Els pares ho veuen amb inquietud i preocupació. Les versions sobre el petó no coincideixen, i aviat sorgeixen sospites, dubtes i temors. “La sospita ja és la condemna?”, es pregunta Ventura Pons en un text de presentació del film. “L'obra tracta d'un tema absolutament universal –comenta–, que en teatre ja ha aparegut a El dubte o La calumnia. No hi ha tants temes, el que importa és com els tractes. És al·lucinant la sobreprotecció que hi ha a la societat, el recel de la gent, la por. La correcció política ha provocat un canvi a la societat que no m'agrada gens.”

Una obra viral

Josep Maria Miró, també coguionista del film amb Ventura Pons, comenta que és una obra en què “l'espectador s'ha de pronunciar”. “Sempre he dit que és una obra viral –hi afegeix–, perquè als personatges se'ls transmet el virus de la por, se l'inoculen els uns als altres.”

Roser Batalla explica que, després de 90 representacions teatrals, es van haver d'adaptar: “Tenim els personatges i les situacions tan assumits que pel sol fet de canviar de lloc un personatge et descol·loca.” I Santi Ricart diu que fer la Beckett no és tan diferent del cinema: “En teatre has de buscar que l'espectador de la fila 20 senti el mateix que el de la fila 1, però en un teatre petit el públic pot trobar el primer pla, no canvia tant.”Ventura Pons assegura: “El virus de la por és la pel·lícula que m'ha costat més muntar de tota la meva vida.” Només TV3 i la Generalitat li han donat suport financer. De Madrid, res de res. “No hi ha cap govern d'Europa que tingui menys interès en el cinema que aquest”, diu, dolgut.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.