Cultura

els. bastards

joan trillas -Torrents blogs.elpunt.cat/elsmaleitsbastards/

La fi del món a 24 fotogrames per segon

Què representa en el fons la fi del món? Tot plegat potser es redueix a la interrupció sobtada de la civilització que coneixem i de com ho abordem

El cinema no ha esperat fins al 21 del 12 del 2012 per a l'estrena oficial de la destrucció del nostre planeta, més que res perquè seria gratuïta i no podria vendre crispetes ni gominoles. A més, segurament el 3D també perdria, diguem, intensitat davant el directe. L'apocalipsi, un gran tema bíblic, cal dir-ho tot, no ha passat doncs desapercebut per a la gran maquinària cinematogràfica. El cinema, i ja des que portava bolquers, va anar per feina i va fer petar el món de dècada en dècada. Un munt de films de la sèrie A a la Z ens han situat com a espècie a fregar l'abisme o directament l'extinció. Va ser Irwin Allen, gran productor de films de catàstrofes, qui va dir: “Si no fas explotar el món durant els primers minuts no captes l'interès del públic!” Meteorits, pandèmies, fenòmens naturals, armes biològiques, tempestes solars, zombis. Tot ha estat explotat i tot ha servit. La catàstrofe com a espectacle i, també, com a element que situa els personatges d'un grandiós melodrama, a Huracà sobre les illes (John Ford, 1937) o Titanic (James Cameron, 1997) davant les seves febleses i misèries. L'espectacle està servit i tot s'hi val. Segurament en el fons tot plegat es redueix a la fascinació que ens desperta veure la destrucció des de la confortabilitat de l'observador protegit. Però, d'on neix aquesta fascinació gairebé hipnòtica? Román Gubern, en el seu treball Les arrels de la por (1978), manté que com a espectadors ens agraden les pel·lícules de terror perquè tenim incrustada encara la por atàvica, primigènia, de morir devorats. En conseqüència també seria defensable l'argument de la fascinació que tenim per les catàstrofes –a banda de l'espectacularitat de les imatges– davant la impotència que ens despert els fenòmens naturals i la destrucció del que coneixem.

Però, i és aquí on se'ns presenta una pregunta clau: què es pot entendre per la fi del món? I aquesta és qüestió que ens invita a la reflexió. Un meteorit xocant contra el nostre planeta, com a Armageddon (Michael Bay, 1998) o Deep Impact (Mimi Leder, 1998), això és la fi del món? No només, perquè també tenim davant nostre l'apocalipsi nuclear i la mutació dels simis que releguen els humans a bestiar a El planeta dels simis (Franklin Schaffner, 1968); la rebel·lió de la natura a Els ocells (Alfred Hitchcock, 1963), la desmesurada 2012 (Roland Emmerich, 2009) o la més equilibrada, i també del mateix director, El dia de demà (2004). En el fons, la fi del món no deixa de ser una qüestió de perspectiva en no ser capaços de veure més enllà del que ens envolta i no poder fer una reflexió serena. Això és el que passa a La boira (Frank Darabont, 2007), quan un pare mata el seu fill pensant que ja no hi ha futur. Però tot serà una il·lusió, perquè no és fins que escampa la boira del títol, minuts després, quan s'adona que havia analitzat sense tenir totes les dades, i que la salvació era a només uns pocs metres. També la fi del món comença per la crisi financera, que arrossega com un tsunami moltes famílies senceres i la mateixa societat fins a la pobresa.

La fi del nostre món no deixarà de ser la interrupció sobtada de la seguretat que ens dóna la societat del benestar, com passa a la demolidora La carretera (John Hillcoat, 2009), on els humans estem ja sentenciats. Sempre m'ha captivat, però, un film en concret, com a gran metàfora sobre la salvació de l'apocalipsi i el possible futur, aquell país desconegut que diu Shakespeare. A Quan els mons xoquen (Rudolph Maté, 1951) el pla final és demolidor. Un gran planeta ha xocat contra la Terra. Un reduït grup d'humans s'ha salvat amb un coet, una gran i platejada nova arca, fins a un altre món, Zyra. A l'arca no hi ha cap humà de color, ni oriental. L'arca salvadora, com es veu, no serà per a tothom.

Sense cap futur
La carretera (Cormac McCarthy, 2007) és el treball absolut sobre la fi de tot. Quan no existeix esperança en un món postapocalíptic.
Calendari maia
Segons algunes interpretacions del maies, aquests parlaven més d'un canvi de paradigma, de model social, que no pas d'una gran catàstrofe, a partir del 21.12.2012
Els Bastards és el bloc més llegit d'aquest diari. Publica diàriament posts de cinema, de sèries de televisió i de l'àmbit audiovisual en general. Un grup de col·laboradors fixos, a més d'altres de puntuals, firmen els articles


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.