La Borsa
Més valors
Economia

ANTONI ABAD

PRESIDENT DE LA CECOT I VICEPRESIDENT DE FOMENT DEL TREBALL

“L’Estat maltracta Catalunya amb l’elevat dèficit fiscal històric”

Les nostres arrels, cal buscar-les a les empreses del Vallès però el nostre àmbit és Catalunya A les empreses que van traslladar la seu social, els hem de dir que tornin, no cal cap estímul
El món judicial no havia d’haver admès mai el judici del procés perquè era un tema polític En algunes comunitats autònomes, del mal finançament se’n diu deute històric. Aquí estem maltractats

El president de la Cecot, Antoni Abad, assegura que Catalunya està maltractada per l’Estat per les poques inversions i per l’elevat dèficit fiscal, que és “inaguantable”. També diu que tot i la moderació en l’economia encara s’està en un 1,8% de creixement.

Ara ja hi ha plena normalitat entre Foment del Treball i la Cecot?
Ara hi ha una nova presidència i a més, a Josep Sánchez Llibre, el coneixem molt perquè durant molts anys ha estat un interlocutor directe. Ens hem relacionat sempre amb molta cordialitat. Ell ara veu com una oportunitat que la Cecot s’hi torni a incorporar.
Per què us hi heu tornat a incorporar?
Perquè vam voler entendre que també era una oportunitat. No vam deixar mai de sentir-nos Foment perquè les nostres arrels són molt antigues i vinculades sempre a aquesta patronal. Nosaltres hem tornat amb una agenda de treball i de propostes. I sabem que Foment, en aquest paper de saber fer de cúpula, ens representarà. També transmetem més unitat i força de tot l’empresariat català.
Així, la separació entre Foment i la Cecot ha estat un problema de persones?
L’estil de fer de la Cecot precisament és intentar ser un bon instrument al servei de les empreses i de les persones. Parlem de creixement econòmic però també de progrés de les persones. Quan et sents Foment i resulta que no hi ha resposta o quan planteges propostes i s’interpreten com si estiguessis competint, llavors és quan hi pot haver malentesos. Però no, perquè el nostre rol ja sabem quin és, i el que desitgem per a Foment, també. Nosaltres de confusió no en tenim cap ni una. Hem seguit tenint accessibilitat a diversos serveis. Aquesta separació formalment durant una temporada no ens ha tret ni capacitat de generar propostes ni dinamisme, i encara menys poder-les presentar als interlocutors adequats, es digui govern de Catalunya, estatal, ajuntaments i fins i tot la Comissió Europea. Les persones hi fan molt.
Com a institució us trobeu a gust en l’àmbit territorial que teniu?
Clarament podríem continuar dient que tenim les arrels al Vallès i és significatiu el pes d’empreses vallesanes que estan en la base dels gremis i les associacions que conformen la Cecot, però el nostre àmbit és Catalunya. I l’àmbit de Foment també és Catalunya, però ara resulta que simplement ens respectem en saber entendre que el rol de l’una i de l’altra és diferent. La Cecot té unes funcions més d’acompanyament directe, de més implicació, a vegades de més funció tractora en temes d’innovació, internacionalització, de formació, perquè aquesta proximitat en el teixit empresarial és bàsica. Per això, pel fet de ser empresaris, sorgeixen tantes propostes que fem arribar a Foment. Ara funciona molt bé la relació amb aquesta patronal. A més, jo hi posaria aquest punt de confiança que hi ha entre el president de Foment i jo mateix.
No creu que hi ha moltes patronals en un país com Catalunya?
Al final crec que ara s’ha simplificat força. Josep Sánchez Llibre i el veteraníssim president de la Pimec, Josep González, han arribat a un acord de representativitat. El paper de Fepime ara passa a ser una mica més secundari. Crec que a partir d’aquí ara hi ha totes les dimensions d’empreses al territori. Ara hem de procurar que Foment sigui un molt bon instrument i que sàpiga respondre a les funcions pròpies de funcions cúpula i, a partir d’aquí, amb la Pimec hem de conviure al màxim de bé i saber-nos respectar. El que potser hi hauria d’haver és una mica menys d’agressivitat comercial perquè com a entitats hem de deixar que les associacions de base, els gremis sectorials i les territorials es puguin desenvolupar sense estar en el frenesí d’una competència excessiva. S’han de saber modular els serveis que les associacions han de donar amb relació al sector privat, que ja ofereix en el teixit empresarial.
Hi ha bona sintonia amb les cambres de comerç, i concretament amb la de Barcelona, que està liderada per una candidatura netament independentista?
Ha d’anar progressant aquesta relació perquè el que ens uneix és la nostra condició d’empresaris i posar les entitats al servei de la competitivitat de les empreses. És veritat que en certa manera s’està fent sempre política, perquè parlem de política econòmica o empresarial. Quan ens posem en condició de fer política de polítics, llavors hi pot haver alguna distorsió. Per això el millor és que els instruments vagin orientats al progrés econòmic i social. Jo crec que, la relació amb la Cambra de Barcelona, i per extensió amb el Consell de Cambres de Catalunya, avui ja la veig molt millorada amb relació als apriorismes de com van anar les eleccions a cambres i els resultats que hi van sortir. A mi em complau que, sense fer renúncies, l’orientació d’aquestes institucions serveixi per ser interlocutors permanents de les administracions i dels governs, que exercim tots nosaltres.
Fa dues setmanes, quan va fer el discurs en la Nit de l’Empresari al Teatre Nacional de Catalunya, quan va fer una referència als polítics empresonats tot l’auditori es va posar de peu amb un llarg aplaudiment. Com ho interpreta?
Jo vaig dir només: “Us enyorem i us trobem a faltar, us voldríem entre nosaltres.” Tant aplaudiment, i gairebé tots dempeus, et sobta una mica. Què penso i què he recollit? Allà hi va haver la finestra d’oportunitat per mostrar un malestar. Però jo dic que aquest malestar ho és amb la nostra condició de persones i en la nostra condició que ens sembla molt poc humà i equivocat que aquestes persones hagin de tenir aquestes condemnes. Hi poso més l’humanisme i voler-se apropar a una realitat duríssima. A més, tots sabem que més enllà de la legalitat hi havia unes bases de legitimitat, de no-violència, de pacifisme i de respecte amb el que moltíssima gent pensa. Hi ha una part substancial de persones que vivim a Catalunya que resulta que ens és incòmode pensar que per defensar unes aspiracions, amb arguments i sense violència, es pugui arribar a aquest extrem.
Creu que va ser una resposta humana més que la de representar uns empresaris sobiranistes?
Vull dir que jo vaig veure més aviat una resposta de persones a persones que posar-li aquí l’etiqueta d’empresaris més o menys sobiranistes. Les opinions recollides anaven en la línia que aquell acte espontani va ser una resposta d’unes persones que tenen sentit ètic de la vida. Això diu molt a favor del món empresarial. Aquesta sentència no ha arreglat res. Crec que el món de la justícia no hauria d’haver admès a tràmit aquest judici. El que han de fer els polítics és fer política i negociar.
Li ha sorprès la reacció que hi ha hagut immediatament després de la sentència?
Torno a la idea de l’humanisme. Es pensi com es pensi, t’ha d’incomodar el que ha passat i com s’ha gestionat la discrepància i la renúncia de la política a fer política. I a partir d’aquí, en traslladar-ho al camp de la justícia penal, s’evidencia que el llibre no s’ha actualitzat perquè avui ens hem de governar amb unes altres maneres d’entendre la diversitat. Perquè a les nostres empreses també se’ns ha complicat molt la gestió. Al final les empreses són organitzacions, i aquestes estan portades per persones. Avui a les nostres empreses tenim persones molt diverses, parlem molts idiomes i això vol dir també diferents cultures. Organitzar-nos és un esforç més complex que 50 anys enrere. La societat fa esforços, les empreses fem esforços i, a la política, se li ha parat el rellotge. La societat no entén que els polítics no compleixin amb el que els és propi.
Hi pot haver alguna conseqüència d’aquests aldarulls en l’economia?
Quan hi ha violència no ens reconeixem. Hem estat nou anys amb unes manifestacions espectaculars en què hi ha una part de ciutadans que es manifesten i d’altres que no però al final no es trenca ni una ampolla. Això vol dir que hi ha un gran actiu comú de tots. Dels que surten i dels que es queden a casa. Si ho hem fet així i ens fa sentir bé, quan hi posem violència em sembla que tenim molt a perdre, no ens sabem reconèixer i hem de ser-ne molt conscients perquè això té impacte econòmic. Tot el que sigui restauració, comerç, hostaleria i agències de viatges es veurà afectat. Ens hem d’asserenar tots. Podem reivindicar tant com vulguem, però s’ha de fer amb intel·ligència i sense perjudicar-nos entre nosaltres.
Catalunya està maltractada quant al finançament autonòmic en veure l’enorme dèficit fiscal històric?
A la Cecot no opinem. Tenim les dades i veiem que objectivament és així. És com la llei de la gravetat: tens un objecte i cau. L’enorme dèficit fiscal és inaguantable. Ja fa 13 anys que vam parlar de les balances fiscals. En una Nit de l’Empresari ja vaig posar damunt la taula el debat de com podia ser que a altres països la informació sobre les balances fiscals fos una informació transparent, coneguda i estudiada i que cada any la comptabilitat nacional la mostrava i, en canvi, aquí es negava que es poguessin fer els càlculs de balances fiscals. Al final parlem d’una inversió i una despesa territorialitzada a l’Estat amb relació a Catalunya, que en els darrers 40 anys ha estat sempre escassa, amb relació al nostre percentatge relatiu de població, però encara més important sobre el PIB.
Què es pot fer per resoldre aquestes mancances?
Ho tinc parlat amb el president de Foment. Hem de fer un gran acte reivindicatiu, transversal, unànime, per dir que ja n’hi ha prou. Per justícia i per lògica econòmica hem de revertir questa situació. Tenim uns acumulats d’incompliments que a altres regions espanyoles se n’ha dit deute històric. Doncs posem al dia tots aquests temes, prioritzem. I no només ha de prevaldre el criteri dels polítics, d’aquí i d’allà, sinó que el món empresarial català hem d’estar activament en aquestes taules de negociació. Tenim molt a dir sobre què cal prioritzar en els termes de competitivitat i país. Això no és de dretes o d’esquerres o sobiranistes o unionistes. És un tema de raonabilitat econòmica i de justícia. Si ho féssim bé aniria molt millor Catalunya i també l’Estat.
A altres països fixen percentatges.
És cert. A Alemanya el Tribunal Constitucional havia dit que en un territori excedentari si el que aporta és excessiu, les persones físiques i jurídiques, que són les empreses com a eines de progrés, això es torna clarament inconstitucional. Perquè no és just. En una primera sentència es deia que com a topall aquest dèficit fiscal no podia passar del 4% sobre el PIB. Ara s’han demanat revisions per encara baixar-ho més. Aquí estem en una forquilla del 7 i el 10%. Del dèficit que té el Regne d’Espanya, Catalunya no ha generat ni un euro. Perquè nosaltres cada any el que estem fent és aportació neta.
Vostè és partidari de buscar algun estímul perquè les empreses que van traslladar la seu social tornin a Catalunya?
Soc partidari de recomanar-los que tornin per demostrar-los que els que ens hem quedat no ens vam equivocar. El gran argument per marxar era la inseguretat jurídica. Jo conec molts empresaris que em diuen que hauríem d’explicar més que els empresaris que ens vam quedar no hem tingut cap problema. D’incentius no n’hi ha d’haver cap. S’ha de dir que ens agradaria molt que tothom que va marxar tornés. Res més. Per normalitzar les coses.
Ara veu alentiment o desacceleració en l’economia catalana i espanyola?
Si comencem a parlar de desacceleració prendrem mal. Perquè un dirà aquesta paraula, l’altre ja parlarà de la recessió i de seguida ja estarem en crisi. Ja vaig dir en la Nit de l’Empresari que quan mirem lluny hi ha un horitzó blau on veiem núvols i alguns de molt grisos però estem creixent.
Creu que es parla sense propietat quan es fa sobre la crisi?
Continuem creixent sobre els creixements acumulats dels altres anys. Estem en l’1,8%. En termes comparatius europeus una taxa al voltant del 2% és important i per tant el que hem de fer és la transcendència de la nostra normalitat en el nostre dia a dia professional i com a consumidors. El gruix del diner que es mou en l’economia es genera des d’aquesta normalitat. Si un vol canviar el cotxe ho ha de fer. Una cosa és el que s’està produint a escala internacional i l’altra és el que passa aquí, que és una moderació de creixement. Siguem cautelosos. El creixement mundial s’està suavitzant però a partir d’aquí molta calma. La predisposició d’ànim és clau a l’hora d’afrontar possibles amenaces que venen de fora. El segon missatge que volia dir és que hem de traslladar, sobretot a la classe política, la llista de decisions que hem de prendre tant en l’àmbit legislatiu com d’inversió i buscar millors bases de competitivitat. Sabem quines són aquestes bases però l’immobilisme polític ha aturat una actualització de marcs normatius, d’inversions, etc. Per tant, accelerem aquestes decisions d’una vegada per totes. Davant d’una potencial amenaça cal accelerar encara més les decisions que sabem que ens afavoriran.
L’aprovació de pressupostos tant aquí com a l’Estat és una urgència necessària?
I tant. Tots els pressupostos, que són l’eina per actualitzar, resulta que estan prorrogats. I, a més, ara es convoca eleccions cada quatre mesos. Això del govern del Sr. Sánchez és de nota. Podria haver fet un govern perfectament abans de l’estiu. Aquesta responsabilitat és inherent en el càrrec. I un detall que no és menor: i encara els paguem el sou amb la contribució del nostre esforç. Perquè hem de recordar allò que l’Estat no ens dona sinó que ens retorna.

Empresari ambiciós i compromès

R. R.

Antoni Abad i Pous (Barcelona, 1958), llicenciat en ciències empresarials (Esade) i amb un màster en administració i direcció d’empreses (MBA), és un empresari del sector metal·lúrgic, consultoria financera, serveis educatius i turístics. També és conseller en diverses companyies. Va arribar a la presidència de la patronal Cecot el 2005. Declarat un ferm seguidor de l’expresident de la Generalitat Artur Mas, l’entitat va signar el 8 de maig del 2014 el Manifest del Far, mitjançant el qual una quinzena d’organitzacions patronals catalanes van donar suport al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. La seva ambició creixia i va intentar arribar a la presidència de Foment del Treball però no va tenir suficients suports. Quan la feina li ho permet li agrada caminar, anar en bicicleta i esquiar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Tradicions
Els àpats Nadal a casa

Peix i pinya a dojo

Barcelona
Fiscalitat
Precaucions d’última hora

Fem una bona renda

barcelona

Inserció laboral als barris de Figueres

FiGUERES

La joieria Roosik & Co rep el guardó Jorgc Comerç

girona
economia

Centenars de persones a Rubí donen suport a Continental

Guardó a la trajectòria de Domènec Espadalé

Girona
Gastronomia

La nova collita d’oli arriba a Girona

Els vins de la DO Empordà es potencien pensant en els països nòrdics

Figueres

Galetes Trias introduirà noves receptes i potenciarà els productes ecològics

santa coloma de farners