La Borsa
Més valors
Economia

Els oblidats de la recuperació, amb l’ai al cor

Quan algunes de les ferides de la crisi encara estan obertes, l’economia ha entrat en una fase de desacceleració. Si bé Catalunya avui genera més riquesa que el 2008, moltes famílies no ho han notat en les seves rendes

Necessitem menys treballadors per generar un 11% més de riquesa
Els salaris que suporten la pèrdua de poder adquisitiu són els més baixos
Catalunya té una taxa de pobresa o de risc d’exclusió social del 24,7%
El desastre que va significar la crisi està massa fresc a la memòria
El deute de les llars va arribar a ser del 84,2% del PIB i ara ha baixat al 59%
Ara hi ha més pobres i menys recursos públics per fer-hi front

El cicle expansiu que es va inaugurar el 2013 ha entrat en una fase de creixement progressivament més baix. El PIB trimestral sembla que ha iniciat un compte enrere: 0,6%, el primer trimestre de l’any, 0,5%, el segon, i 0,4%, el tercer -ja confirmats per l’Idescat i el Govern-, i 0,3%, el quart, calculat per la Cambra de Comerç de Barcelona i els economistes de l’AQR-Lab de la UB.

Així, el 2019 es tancaria amb una taxa anual de l’1,9%, sensiblement inferior al previst fa tan sols uns mesos, del 2,3%. I és que els experts s’excusen subratllant la dificultat de fer estimacions en aquests moments: “Els escenaris de riscos es poden quantificar, però el que ara ens trobem és una incertesa total, i és molt difícil estimar les probabilitats que passi una cosa o la contrària”, explica Joan Ramon Rovira, responsable del servei d’estudis de la Cambra.

És fàcil d’entendre. La guerra comercial entre els Estats Units i la Xina i el Brexit poden tenir desenllaços antagònics, i les conseqüències per a la nostra economia segons un escenari o un altre poden ser radicalment diferents.

Mentrestant, les incerteses estan menyscabant la confiança dels consumidors i les empreses i rebaixant les decisions de compra i d’inversió, de tal manera que, malgrat que hi ha una certa tendència cíclica de fons, no és desencertat parlar d’una situació de desacceleració autoinflingida.

Una primera pregunta que es planteja és si en algun moment dels pròxims trimestres aquesta disminució gradual dels percentatges de creixement pot ser negativa. És a dir, si podríem entrar en una crisi. Amb totes les cauteles possibles, els economistes que investiguen la conjuntura només anticipen un escenari de menor creixement que podria remuntar el 2020 o el 2021. Això significa que Catalunya continuarà creixent però amb menys força.

Tanmateix, el desastre econòmic i social que va significar l’última crisi està massa fresc a la memòria, i la gent és receptiva als missatges més negatius. D’això, se n’aprofiten els apòstols de l’apocalipsi, que en un context de tensió política, han tret a passejar el fantasma d’una nova recessió, alimentant l’espiral de la desconfiança. Un primer indici és que les famílies estan consumint menys i estalviant més (amb dades del segon trimestre). Aquesta reacció pot tenir diverses interpretacions, com ja veurem, però la primera i més evident és que la gent es prepara per a temps difícils fent un coixí per al que pugui venir.

Ara bé, és un comportament instintiu, irracional o hi ha una base per a aquesta por, en el sentit que moltes famílies se senten fràgils perquè la recuperació els ha passat de llarg? Fins a quin punt hem de fer front a una etapa de menor creixement sense haver superat encara l’anterior crisi?

La resposta a aquesta pregunta pot ser un “sí” rotund si qui contesta és un economista que treballa amb dades agregades i un “no” sense vacil·lacions sí és el representant d’una entitat social que viu el dia a dia dels col·lectius més vulnerables. Segurament, tots dos tenen raó, perquè la sortida de la crisi ha evidenciat dificultats de redistribució de la renda en un context de retrocés de l’estat del benestar.

Recuperació del PIB.

Des del punt de vista de la generació de riquesa de manera agregada, en algun moment de l’any 2016 Catalunya va recuperar el nivell perdut el 2008, quan l’economia produïa béns i serveis per valor de 216.922 milions d’euros. La sortida de la “gran recessió” a partir del 2013, va ser vigorosa: el país ha crescut per sobre de la mitjana europea i dels socis més avantatjats. De manera que quan fa més d’una dècada d’aquell 2008 ja produïm 242.313 milions d’euros, gairebé un quart de bilió d’euros.

Produïm més, però no de la mateixa manera. De fet, si fem un cop d’ull a les xifres del mercat laboral, es podria arribar a una primera conclusió: necessitem menys treballadors per generar un 11% més de riquesa. El segon trimestre del 2008 hi havia 3,6 milions d’ocupats a Catalunya. La crisi els va reduir a menys de 3 milions (això va ser en el primer trimestre del 2013). És a dir, es van perdre més de 700.000 llocs de treball, gairebé 3 milions a tot l’Estat. D’aquests llocs perduts, se n’han recuperat una bona part i ara hi ha un total de 3,4 milions d’ocupats. La indústria en va perdre i n’ha recuperat, però el saldo encara és negatiu. Els 634.000 ocupats en aquest sector avui dia són 150.000 menys que fa una dècada. “Això reflecteix millores de productivitat”, diu Josep Oliver, catedràtic d’economia aplicada de la UAB. Certament, la indústria exportadora ha estat el motor de la recuperació econòmica, tot i que ja comença a donar senyals d’esgotament.

Ara bé, el gran planter de l’ocupació a Catalunya són els serveis. Tres de cada quatre treballadors pertanyen a aquest sector; la crisi i la posterior recuperació ha reforçat la terciarització de l’economia, i això té moltes implicacions, per exemple, els salaris en els serveis són, de mitjana, més baixos que els de la indústria, això malgrat que el sector està generant feines d’un valor afegit superior.

El cas de la construcció mereix una reflexió a part. En el segon trimestre del 2008, el sector del totxo donava feina a 420.700 persones, però l’esclat de la bombolla va aturar l’activitat de manera sobtada i d’aquell xoc només es van salvar 182.000 llocs de treball: una reducció de gairebé el 57%. El sector de la construcció s’ha recuperat a poc a poc, i avui dia és un sector que aporta creixement al PIB. Tanmateix encara està lluny del seu potencial. L’última edició del Barcelona Meeting Point va ser el reflex d’un sector encara ensopit i que se sent maltractat pels poders públics. Lluís Marsà, president de l’APCE (Associació de Promotors de Catalunya), recordava en unes jornades en el marc del saló que històricament Espanya havia sortit de les crisis promovent habitatge públic: “És la primera vegada que això no passa”, va dir. Potser per aquest motiu, potser perquè la crisi va arrasar el teixit empresarial de la construcció, pels canvis normatius constants o potser perquè el finançament promotor s’ha tornat primmirat, el cert és que l’any passat es van iniciar a Catalunya 14.500 habitatges, lluny dels 127.117 del 2006, l’any més actiu, però també dels 25.000 que l’APCE calcula que caldria en funció de les necessitats demogràfiques del país. La baixa producció d’habitatge és una de les causes de l’augment dels preus de lloguer i de compravenda en algunes zones de Catalunya, un fet que està en el centre del problema de l’accés a l’habitatge que tenen moltes famílies.

Des del punt de vista laboral, l’esclat de la bombolla del totxo ha estigmatitzat el sector i encara hi ha molts joves que no en volen ni sentir parlar com a sortida professional. De fet, els costos de construir han evolucionat a l’alça, perquè costa trobar determinats perfils professionals.

Això és especialment destacat en un país on la taxa d’atur encara és elevada: prop de l’11% (tercer trimestre del 2019), per sota de l’espanyola, que és de prop del 14%, però superior a la de la UE, del 7%. Cal pensar que abans de la crisi l’indicador va arribar a estar prop del 6%. Ara bé, darrere de la millora general de les xifres de l’atur s’amaguen fenòmens que revelen dificultats estructurals del mercat laboral com una elevat atur de llarga durada per a persones de més de 55 anys i una elevada temporalitat concentrada sobretot en els grups més joves, segons destaca Oriol Carrera, economista de CaixaBank Research. El 2018, la proporció d’aturats de llarga durada (és a dir, més d’un any sense trobar feina) era del 45,3%, si bé fa uns anys superava el 60%. Des de finals del 2013, a Catalunya s’està creant ocupació neta, però els sindicats posen l’èmfasi en la baixa qualitat d’aquesta ocupació. Així la taxa de temporalitat està augmentant, i en el tercer trimestre de l’any està en el 22,76%, que per al grup d’edat de 16 a 24 anys és del 66,5%. A més, molts d’aquests contractes temporals són de molt curta durada (el 43% és, com a màxim, d’un mes), cosa que provoca una alta rotació. El percentatge d’ocupació a temps parcial involuntari també és molt elevat i afecta sobretot les dones.

La precarietat del mercat laboral és una de les causes que estan darrere la moderació dels salaris que ha caracteritzat la recuperació i sobre la qual ha descansat en bona mesura la millora de la competitivitat de l’economia catalana. Altres factors són que l’IPC s’ha mostrat contingut i que els treballadors han perdut capacitat negociadora.

Durant la crisi, els salaris van patir un ajust, que només entre els anys 2010 i 2014 va ser del 2,1% a Catalunya. En realitat, el dels homes va caure un -0,6%, mentre que el de les dones ho van fer en un -3,4%. Amb la recuperació, les coses no s’han restaurat. Un estudi elaborat per la consultora Adecco sobre els salaris a Catalunya assenyala que entre el 2013 i el 2018, només van augmentar un 1,5%, i que si es relaciona amb l’increment dels preus al consum del mateix període per determinar el poder de compra, el salari mitjà català acumula en el període una pèrdua del 2,5% de la capacitat de compra.

Ara bé, quan el salari mensual dels catalans es divideixen en deu grups iguals (dels més baixos als més alts de manera esglaonada) s’observa que qui realment està suportant aquesta pèrdua de poder adquisitiu són els més baixos, perquè els més alts, n’han guanyat (vegeu gràfic). Una de les conseqüències és que s’ha accelerat la disminució de la classe mitjana. En aquesta línia, alguns estudis estimen que el pes de la classe mitjana en el conjunt de l’Estat s’ha reduït 3,7 punts en tres dècades, i que la classe baixa ha augmentat en la mateixa proporció.

Una de les variables clau per entendre el que ha passat és l’edat, segons assenyala Carreras. Un estudi de CaixaBank Research sobre el conjunt de l’Estat conclou que “la trajectòria de la riquesa neta de cada generació es troba per sota de la generació precedent i, en el cas concret dels millennials, la seva riquesa és de 3.000 euros davant dels 63.400 euros que acumulaven els joves de la generació anterior quan tenien la mateixa edat”. Una de les raons que expliquen aquesta bretxa és l’habitatge en propietat.

La millora econòmica i altres factors han portat associats un increment dels preus immobiliaris, tant del lloguer com dels pisos en venda, que ara sembla que s’estabilitzen. Un estudi sobre el mercat de l’habitatge 2019 del portal immobiliari Fotocasa dibuixa un panorama en què qui lidera les cerques de casa de lloguer o compra són els joves menors de 35 anys (la meitat del grup està demandant habitatge), en canvi qui acaba tancant operacions, sobretot d’adquisició, és el grup de 45 a 55 anys. “És un grup menys actiu en el mercat, però gràcies al poder adquisitiu són els que poden accedir a immobles en propietat”, assegura Beatriz Toribio, directora d’estudis de Fotocasa. La falta d’estalvis, en un context de concessió d’hipoteques més sever que en el passat, és la principal explicació a Catalunya. “No és cert que els joves d’ara siguin més partidaris del lloguer, és la segona opció quan veuen que no poden comprar, però ho deixen per a més endavant, la falta d’ocupació de qualitat els està pesant molt”, subratlla Toribio. És un problema avui i encara ho serà més en el futur, quan els millennials es vulguin jubilar, segons indica CaixaBank Research, ateses les condicions financeres en què arribaran a la jubilació. Així, no poden estalviar per al seu present i ben aviat hauran de començar a fer-ho per a la jubilació. Als Estats Units ha baixat l’edat en què es fan plans de pensions.

El tipus de contracte, el salari i l’accés a l’habitatge clarament dibuixen una dualitat en la societat que les xifres agregades oculten. Preguntat per capacitat de la societat d’afrontar un deteriorament de la situació econòmica, Oriol Amat, degà de la UPF Barcelona School of Management, recorda que avui dia, disposar de feina no és garantia de suficiència econòmica, i encara menys si les coses canvien: “Els sous d’una part important de la població són insuficients per poder viure dignament. Encara hi ha moltes persones en risc de pobresa”, afirma. Segons dades de l’Idescat, Catalunya té una taxa de pobresa o de risc d’exclusió social del 24,7%, que afecta la població de 18 a 59 anys, i que lluny de millorar ha augmentat els darrers anys. A més, la xifra de les persones que declaren que arriben a final de mes amb diferents graus de dificultat s’aproxima a la meitat de la població.

Palanquejament a la baixa.

L’endeutament és un altre fet diferencial entre les llars que van haver de fer front a la crisi del 2008 i les llars que ara encaren la desacceleració present. La crisi va tenir un origen clarament financer: hi havia diner barat i fàcil d’aconseguir, i les famílies, igual que les empreses i les administracions, es van endeutar per allò que volien aconseguir, amb un paper destacat de l’habitatge. El deute consolidat de les llars espanyoles va arribar a ser del 84,2% del PIB, quan històricament s’havia mogut al voltant del 30%. Les famílies van avançar rendes futures perquè la confiança era alta, no en va hi havia feina per a tothom. L’esclat de la bombolla va deixar les famílies en una situació de gran fragilitat, van desaparèixer molts llocs de treball i els actius immobiliaris van perdre valor, de manera que les execucions hipotecàries i els desnonaments van passar a ser portada de diaris i de telenotícies. Des del 2009 fins a l’actualitat, la càrrega financera de les llars s’ha anat reduint progressivament fins a representar el 2018, el 58,9% del PIB.

Oriol Carreras, que ha estudiat la salut financera de les famílies, subratlla el fet que “no només s’ha reduït el deute, sinó que també ha canviat la composició, i avui dia el pes del deute immobiliari és menor”. La situació financera de les llars i el model del creixement actual és el que porta Josep Oliver a afirmar: “Som més solvents i més resistents als xocs exteriors.”

Tanmateix, també és cert ara hi ha més pobres i menys recursos públics per fer-hi front. Una paraula estretament lligada a la crisi passada és retallades. Les administracions públiques van haver de fer front a una emergència social amb una caiguda d’ingressos de grans proporcions i unes necessitats de despesa creixents. En aquest context, el nivell d’endeutament es va deteriorar ràpidament i això va acabar afectant l’eurozona, que va imposar polítiques d’austeritat als països: limitació del dèficit públic i de la capacitat d’endeutament.

Pel que fa a la Generalitat, sobre qui recau la prestació dels serveis bàsics de l’estat del benestar i l’atenció a les persones, va aplicar uns ajuts de la despesa no financera del 12% entre el 2010 i el 2015, anys en què es va començar a recuperar tímidament. En aquest període la inversió també es va reduir en 5.000 milions s’euros.

La recuperació no ha fet res més que confirmar que les polítiques d’austeritat han arribat per quedar-se. La vigilància europea al dèficit públic pesa com una espasa de Dàmocles, i els nivells d’endeutament no cedeixen significativament. Contràriament al que han fet famílies i empreses, que han reduït la seva exposició al finançament exterior, les administracions no han fet progressos. El deute de la Generalitat equival a un 34% del PIB de Catalunya, i en el conjunt de l’Estat, el deute de les administracions públiques arriba a gairebé el 100% del PIB, és a dir a 1,2 bilions d’euros. En aquest context, els diferents governs han perdut capacitat de redistribuir la renda per fer una societat més justa.

Per si això no fos suficient, la convulsió política que viu el país, que en part té el seu origen en la crisi passada i en les seves conseqüències, està dificultant la configuració de majories sòlides de govern (tant a Catalunya com a Espanya), que puguin aprovar pressupostos. El bloqueig actual només permet avançar amb comptes prorrogats que difícilment es poden ajustar al moment en què està entrant l’economia i les necessitats socials que se’n poden derivar.

“Per estalviar, la majoria ha de deixar de consumir”

El ciutadà mitjà ha tendit a estalviar en el totxo, en part per cultura i història, en part perquè era una manera d’obligar-se a estalviar.

Durant l’“Espanya va bé”, la taxa d’estalvi va ser històricament baixa, igual que entre el 2014 i el 2018: aleshores l’eufòria del moment obligava a pensar que tot anava bé, i el desig de creure que la crisi havia acabat va portar a alleugerir per consumir. I per sobre d’això una dada demolidora: el 50% de la població no pot fer front a un imprevist.

La renda mitjana a Espanya és baixa i les dels decils inferiors, molt més; després, la capacitat d’estalvi és reduïda; a més, la majoria de la població per estalviar ha de deixar de consumir.

El record de l’esclat de la “primera fase de la crisi” influeix, és clar, però sempre que “se sent en l’ambient” que hi ha problemes, l’estalvi tendeix a augmentar. I ara, en aquesta “tercera fase” i malgrat que els polítics no ho esmentin, se sent.

Tindrà tot això repercussions en la demanda interna i en el creixement? Sens dubte, però consumir a crèdit té un límit i no poder reparar la nevera si s’espatlla no és sostenible.

Penso que el desendeutament ha de continuar, i la creació d’un matalàs per a imprevistos, també.

“Hi ha consciència d’inestabilitat laboral”

Les famílies que ho han passat pitjor durant la crisi no han arribat a recuperar els nivells previs i entre aquest col·lectiu segurament sí que hi ha més prudència i estan contenint més el consum i sobretot evitant caure en elevats nivells d’endeutament vinculats al consum. Un canvi important respecte a les crisis anteriors és que sortir de l’atur, és a dir, trobar feina, no garanteix recuperar nivells de renda similars als que es tenien (precarietat, temporalitat, parcialitat no desitjada, etc.) i, per tant, crec que hi ha consciència d’aquesta major inestabilitat laboral i, conseqüentment, inseguretat econòmica.

“S’estalvia més per precaució”

Bona part de la nova ocupació és temporal, la qual cosa, amb la percepció de canvi de cicle, fa augmentar l’estalvi per precaució. Un dels principals llegats de la crisi ha estat una compressió dels salaris reals i de la renda disponible de les famílies, però a mesura que l’ocupació tornava a créixer, augmentava la reposició de béns de consum i baixava la taxa d’estalvi. A mesura que la creació d’ocupació es desaccelera, també ho fa el consum i es recompon la taxa d’estalvi: un efecte cíclic.

Empreses més sòlides

Famílies, empreses i administracions... Possiblement d’aquests tres actors econòmics, són les empreses les que arriben en un millor moment al deteriorament de l’economia. Les empreses han fet un gran esforç de modernització els darrers anys per millorar la seva competitivitat a dins i fora del país. Per fer això s’han hagut de finançar, i malgrat tot, l’amortització del capital ja compromès ha estat superior, de manera que l’endeutament de les societats no financeres s’ha anat reduint progressivament, com a part del gran despalanquejament que ha fet el sector privat. El deute consolidat suposa el 74,4% del PIB, segons dades del Banc d’Espanya del primer trimestre d’aquest any. Si se sumen les famílies arriba al 132,8%, cal pensar que en el moment de màxim endeutament, l’any 2010, el percentatge estava en el 202,7%.

Aquest exercici de sanejament ha tingut lloc durant un període en què l’exportació de béns i serveis catalans al món ha guanyat quota de mercat. També ha augmentat la pluralitat dels països de destinació dels productes. Segons un estudi de la Cambra de Barcelona a partir de dades duaneres, la diversificació geogràfica de les empreses exportadores no ha deixat d’augmentar des del 2010, quan el nombre de regions a les que exporta de mitjana una empresa estava en 1,50 i ara està en 1,62. Això explica que malgrat que el comerç mundial s’estigui deteriorant, el sector exterior català aguanti bé.

Per Oriol Amat, “el problema més important és el fet que Catalunya en el seu conjunt i la majoria d’empreses en particular, han reduït molt la inversió en innovació. Això fa més difícil donar una bona resposta als canvis disruptius que s’estan produint”. De fet, segons la Cambra de Barcelona, els expedients de regulació d’ocupació (ERO) dels darrers anys tenen a veure sobretot amb els reptes tecnològics que tenen lloc en determinats sectors.

Sorprèn la força de l’alentiment

A partir del segon trimestre de l’any i especialment després de l’estiu, l’acumulació de notícies negatives ha fet més que evident la pèrdua de pistonada de l’economia mundial. L’increment de la tensió comercial entre els Estats Units i la Xina, però també amb Europa, amb l’increment d’aranzels per a alguns productes, el serial del Brexit i la caiguda del PIB d’Alemanya, que podria estar a les portes d’una recessió, i altres elements més han obligat les institucions econòmiques a revisar el creixement mundial a la baixa. L’FMI, la Comissió Europea, el BCE i el Banc d’Espanya han rebaixat les seves expectatives de creixement. Alguns indicadors avançats, com ara la confiança dels consumidors i dels empresaris anticipen un deteriorament durant els pròxims mesos.

En el cas de Catalunya, una economia molt oberta al món, era previsible que l’alentiment econòmic entrés per la indústria exportadora. No obstant això, les últimes dades del sector exterior mostren no ja que aguanta, sinó que creix, contràriament al que està passant amb la demanda interna, especialment el consum de les famílies, que s’ha erosionat ja sigui per prudència, com s’ha comentat, o perquè hi havia una “demanda embassada” dels temps de la crisi de béns de substitució que ja ha estat satisfeta. La inversió també està perdent pistonada, tot i que encara manté un creixement notable.

Des de la perspectiva de l’oferta, la construcció està sent el sector més dinàmic i la previsió és que ho seguirà sent, seguit dels serveis, mentre que la indústria està evolucionant lentament amb tendència a l’estancament. Ara bé, cal recordar que des del 2014, la indústria acumula forts creixements. Això dona peu a comparar el creixement del 2009 i el present: bàsicament destaca la reducció a menys de la meitat del pes de la construcció en el VAB (valor afegit brut), del 10,9% al 5,3%; el progrés industrial, del 18,5% al 20,7%, i la consolidació del procés de terciarització de l’economia catalana, gràcies sobretot als serveis privats i als de més valor afegit. Un model de creixement més sostenible que fa una dècada. Una bona notícia per afrontar aquesta nova fase de la recuperació.

Continuant amb l’anàlisi de conjuntura, una de els conseqüències de la desacceleració és que la creació de llocs de treball també s’està alentint, com reflecteixen els indicadors del mercat laboral. Les afiliacions a la Seguretat Social creixen però menys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Trobada d’alcaldes a l’Alt Empordà per compartir estratègies de promoció

FIGUERES

L’ANC impulsa la patronal sobiranista Anem per Feina

barcelona

La CNMC no vol reduir despeses del sistema elèctric

barcelona

Montepino desembarca a Catalunya amb tres projectes logístics a prop de Barcelona

Castellbisbal

Noel Alimentaria renova la gamma Nature de productes sense carn

sant joan les fonts

Sortegen xecs regal i tortells farcits d’euros

girona

La marca Corele reneix amb llet empordanesa

cabanelles

La llar rica emet el doble de CO2 que la pobra

Barcelona

Seat torna a batre un rècord en vendes el 2019

Barcelona