La Borsa
Més valors
Economia

FRANCESC CABANA,

HISTORIADOR

“Tinc fet el llibre sobre Banca Catalana i Jordi Pujol”

“Hi ha la possibilitat d’estimar una persona i estar-hi totalment en desacord”

“No és cert això que han dit que el meu sogre era el tercer més ric de l’Estat, i això de la deixa no té cap sentit”

“S’ha creat un pòsit independentista, que ha vingut de sota; la gent que votava l’1 d’octubre era la ciutadania, no el fruit d’una operació política”

Incansable
La salut no l’acompanya gaire, però continua tenaçment aferrat a la seva vocació d’historiador i notari d’un passat sovint mal recordat. Acaba de publicar 7 despatxos (Mobil Books), que narra la seva vida laboral confirmant l’única virtut de què no renega, la de ser molt treballador. Entre un munt d’anècdotes i personatges curiosos, el lector descobrirà, per exemple, què va tenir a veure el Camp del Barça amb l’expansió del Santander o per què la solució d’una estafa va dur el circuit de Montmeló on és ara.
Mariano Rubio es feia el socialista, però d’home d’esquerres no en tenia res”
Altres entitats van fer les coses pitjor que nosaltres, però tenien contactes a Madrid”

El seu nou llibre se subtitula Memòries més aviat amables, i certament ho són. El volum, sorgit de la fidelitat al seu dietari, és a estones revelador, a estones hilarant, i hi descriu personatges, anècdotes i curiositats, algunes de rellevants i molt poc conegudes, des dels anys seixanta del segle passat. En la conversa, però, Cabana es deixa anar una mica més sobre les seves vivències i relacions i torna sobre l’espina que du clavada fa anys, la de Banca Catalana.

Resulta xocant, avui dia, llegir algú escrivint tan bé de personalitats amb qui no comparteix afinitats polítiques.
Si només tingués com a amics les persones que pensen com jo, m’ho hauria de fer mirar. Amb molts hi tinc més punts d’encontre que de discrepància. Amb Oriol Bohigas, per exemple, mai no parlaré de la Sagrada Família, perquè sé que probablement discutiríem i no n’hi ha necessitat. També tinc molts amics no independentistes, i si en parlem ho fem de forma natural i gens exaltada. Tinc amics a tot arreu, tret de Vox i companyia, ja que aquesta no seria una discrepància política, sinó un tema de feixisme, i amb aquests no s’hi pot dialogar.
En el llibre, defensa molt el seu sogre, Florenci Pujol. Però sobre el seu cunyat, l’expresident Jordi Pujol, hi passa de puntetes. És pel que ha comentat de no entrar-hi si un s’hi ha de fer mal?
Sí que hi he entrat. També tinc fet el llibre de Banca Catalana i el protagonista és Jordi Pujol. M’agradaria publicar-lo, però m’he trobat amb determinades posicions oposades.
A la família?
Diguem-ho així [riu]. Però crec que sí que l’acabaré publicant, perquè el tema s’ha de donar a conèixer.
Tanmateix, sí que explica que topava amb el seu cunyat respecte a la gestió de Banca Catalana, i que, de fet, això va provocar que a vostè el destinessin a la divisió internacional.
Vam topar molt, molt. Però hi ha la possibilitat d’estimar una persona i estar-hi totalment en desacord. A les famílies passa constantment. I a en Jordi, que ve cada setmana a casa i parlem de coses diverses, li he dit de tot. Ara bé, casa meva sempre hi estarà oberta.
En té algun exemple concret, d’aquelles discrepàncies?
Tota la compra de bancs sense l’autorització del Banc d’Espanya i per sobre de les nostres possibilitats. Hi vaig estar totalment en contra. Es van comprar el Banc d’Alacant, el d’Astúries, el Banc de Crèdit i Inversions... que desequilibraven totalment Banca Catalana. Ara bé, i ho vull remarcar, no es va cometre cap delicte, i ningú no es va ficar ni un duro a la butxaca. Almenys que jo ho sàpiga, i Jordi Pujol tampoc. Més tard, ja no ho sé, però en aquells moments jo controlava els moviments. Si van arribar diners a la seva butxaca, diguem-ne indirectament, i Banca Catalana va pagar algunes coses que depenien de Jordi Pujol, estaven al servei del país.
Malgrat tot, vostè salva Banca Catalana com a projecte i recorda que va ser pionera en el món bancari en molts àmbits.
Sí, i també crec que vam ser víctimes d’una politització molt gran. Si Pujol no hagués guanyat les eleccions de forma aclaparadora, la querella no s’hauria presentat. Hi ha una anècdota que ho explica. Amb la querella presentada, em van convidar a un congrés sobre història bancària, organitzat pel Banc d’Espanya, que aleshores presidia Mariano Rubio. En acabar la conferència, el director general em va dir: “Francesc, ets a casa teva.” Ho vaig agrair moltíssim, perquè, mentrestant, Rubio m’havia acusat de lladre i de poca vergonya.
De tots els governadors del Banc d’Espanya, Rubio li mereix una atenció especial, no precisament per la seva amabilitat.
És que el vaig conèixer molt. Es feia el socialista, però d’home d’esquerres no en tenia res. Sabia perfectament que nosaltres a Banca Catalana érem honestos, tot i que potser fèiem algunes coses malament. Però hi havia altres entitats que feien coses molt pitjors i a aquells no els van assetjar com a nosaltres. Per exemple, el Banc d’Espanya va avalar tots els crèdits que tenien els bancs bascos amb la siderúrgia d’Euskadi. Allò va ser una pèrdua desastrosa, però va tenir l’aval del Banc d’Espanya! Ara bé, tots els bancs bascos tenien molta proximitat a Madrid. Es trobaven en els fòrums i les llotges habituals i tenien relacions fluïdes amb el poder.
En aquell moment, vostè tenia amics personals al govern, i aquí també al PSC. Hi va acudir?
Sí, vaig anar veure Ernest Lluch, perquè hi tenia bona relació; ens havia fet treballs per a Banca Catalana i havia estat en el servei d’estudis. Aleshores, ell era ministre de Sanitat i em va jurar que en el consell de ministres no s’havia parlat de Banca Catalana. Es va comprometre a treure-hi el tema per mirar d’arreglar alguna cosa. Però no me’n va dir res més. Tot i això, vaig continuar tenint-hi bona relació. Amb Joan Majó encara ara ens veiem i amb Narcís Serra ens relacionàvem més per la banda de la meva dona, que n’havia estat veïna. Ara mateix, no hi tinc relació.
Si ha de resumir encerts i errors de Banca Catalana, què en destacaria?
Entre els encerts, el de ser-hi com a banc del país, introduir-hi novetats, com ara la targeta de crèdit... Però el que em fa sentir més orgullós és la divisió internacional. Vam ser pioners. Jo mateix vaig reclutar persones del servei d’estudis i els vaig enviar a passar sis mesos a Nova York, Frankfurt i Milà. A aprendre l’ofici. I vam contractar gent de fora. Pensem que, en aquell moment, si un es volia subscriure al National Geographic, des de qualsevol banc es trigava un mes a tenir els deu dòlars que valia la quota. Nosaltres ho solucionàvem en deu minuts.
I a l’altre plat de la balança què posaria?
Hi posaria Jordi Pujol. És una ment privilegiada i, al principi, tenia l’ètica en el punt més alt. El vaig conèixer en l’època clandestina, torturat, a la presó... I en els temps de Banca Catalana, aquell home va canviar. I com a president de la Generalitat... Tot plegat, no sé si va ser per tenir tant de poder a la mà. Però el que més ens ha afectat, a mi i sobretot a la meva dona, és que fiquessin pel mig l’avi Florenci. No és cert el que s’ha dit que fos el tercer ric més gran de l’Estat. Vivíem de costat i era un home a qui veia cada dia. Sabia jo més d’ell que el mateix Jordi. Això de la deixa no té cap sentit.

Vostè, que segueix l’actualitat, com veu la irrupció del fins fa poc desconegut empresariat independentista?

Sempre he pensat que Catalunya estaria millor amb un estat propi. Ara ja fa deu anys que s’ha creat un pòsit, que ha vingut de sota. La gent que va anar a votar l’1 d’octubre no era fruit d’una operació política, era la ciutadania lliure. L’Estat és l’Estat i Europa és Europa, però hem posat Catalunya al mapa europeu.
És optimista, vostè?
A la llarga, per força! [Somriu.]


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un 68% de les empreses familiars auguren un creixement “fràgil” a mig i llarg termini

Barcelona

123Sonar dissenya un violí sostenible

barcelona

Més anul·lacions en càmpings de muntanya i cases rurals

Girona
Turisme

Cauen en picat les visites al monestir de Montserrat

Recerca biomèdica

Cavalls de Troia vs. VIH

barcelona
Joan Vidal
Director de l’àrea Ribas Àlvarez Advocats

“Sumem innovació a l’experiència adquirida”

Ramaderia més sostenible

MONELLS

L’hostaleria i l’estètica gironines surten al carrer

GIRONA

Els botiguers de Girona reclamen ajuts ràpids

GIRONA / FIGUERES