Opinió

Calumnia, que sempre deixa taca

Fa temps que observo que la calúmnia –és a dir, “la imputació falsa a una persona a qui se la culpa d’un fet delictiu, sabent que aquest no existeix o que l’imputat no és qui el va cometre– sembla dominar la nostra societat. No passa cap factura als seus executors. Calumniar surt gratis, gairebé sempre. És una tàctica vergonyosa, la del “calumnia, que alguna cosa queda”.

Estic avergonyit que sigui així. Penso que hauria d’estar durament penat, en les lleis i sobretot –com diria J.S. Mill– en l’opinió pública: una societat sana no pot consentir la calúmnia, que és una violació, la de l’honor d’algú.

Una espècie diferent és la murmuració, que a mi també em fa fàstic. En aquest cas, se la defineix –per exemple en la inevitable Viquipèdia– com el “parlar d’algú o alguna cosa, generalment de forma desfavorable, sense que la persona en qüestió hi sigui present”. Pot ser que es digui una veritat, però es nega a la víctima la possibilitat de defensar-se o d’aclarir la qüestió. Les nostres xarxes digitals socials faciliten ara, en ambdós casos, el repel·lent anonimat dels que tiren la pedra i amaguen la mà.

Gairebé cada dia m’adono de murmuracions i calúmnies –en els mitjans, en boca de certs polítics, etc.– que em deixen mala boca. Em pregunto si no hi ha cap fiscal o jutge valent –en queda algun?– que entomi, en concret, aquestes xacres socials.

No sé a qui més acudir: se suposa que només “ells” –a més dels que ens dediquem a la docència o l’ètica– són els que vetllen per la salut col·lectiva.

Girona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.