Opinió

Encegaments

Els nascuts en temps de república fórem condicionats durant quaranta anys a fer lloança i enaltiment d’aquell que –infringint legalitats– s’hi va alçar en contra. Aquí, s’hi va haver de sofrir, a més, la persecució gentilícia, l’“hable usted en castellano”, el “prohibido signos y banderas”... (Oh, Déu, el temps no passa!) Després la democràcia i l’articulació de partits polítics s’establí de nou, i quaranta anys després reneixen aquells discursos d’imposició de mando, amb la mateixa vanitosa ostentació del poder i la mateixa amenaça clamada vuitanta anys enrere. Cal preguntar-se si és cert que en democràcia hi ha llibertat. N’hi ha!, però dura només fins que una ideologia o una coalició ideològica accedeix al poder i pot imposar el seu ideari. És obvi que des del poder aquests idearis es poden perpetuar. La democràcia pot resultar ser Jo i l’oposició que s’ha de silenciar, el govern pot resultar ser Jo i l’oposició que s’ha d’eliminar. Cal preguntar-se si la ciutadania que té (tenim) la responsabilitat del vot, arriba a conèixer i entendre els programes de cada partit reduïts a abstraccions de polítiques socials (frustrants sempre, si augmenta el nombre de rics també augmenta, molt més, el nombre de pobres), reduïts al jo faré això i allò sempre en contra d’aquells o dels altres. I en aquesta superficialitat de comportament ens deixem portar per l’acceptació d’un líder que ens cau bé, i ens hi enceguem. Que farà aquest líder populista quan governi ell i la seva cohort?, a l’encegat tant li val. I així s’alimenten els extrems i els extrems reclamen imperi i poder deixar de respectar la gent i els països on aquesta gent viu.

Barcelona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.