Opinió

‘M’explico’

He començat a llegir el llibre del senyor Puigdemont. Pressuposo que ho fan aquells que han omplert els carrers quan han sigut convocats, o els que nodriren la cadena humana que uní el Pertús amb Vinaròs, o els que posaren urnes per donar veu a un Poble. Potser altres el llegiran només amb ànim de fer una crítica furibunda, despietada. Pressuposo, també, que vivint en democràcia uns i altres hi tenen tot el dret, però l’autor no hauria d’estar a l’exili, encara que en democràcia també s’hi pugui congriar el propòsit de dominar i l’afany de negar l’altre, i a vegades aquesta sembla que sigui l’única feina dels partits polítics actuals. Només començar-lo, llegeixo: “Any 2016. Dilluns 7 de gener”, i després: “La CUP no vol investir Artur Mas com a president de la Generalitat...”; se’m remou l’estómac i l’amargor d’aquells dies m’envaeix de nou i revisc uns afers inconcebibles de política domèstica. També llavors vaig pressuposar, ingenu de mi, que els actors polítics del moment haurien d’haver respectat les regles que han de prevaldre en democràcia. La “lluita” política, com a norma, incuba l’esterilitat. Crec en l’empremta de qui és capaç d’assumir responsabilitats amb expertesa i de guiar altra gent per tirar endavant un projecte gran, que sobrepassi aquelles obstinacions ideològiques que redueixen la capacitat de raonar de tanta gent. Aquell gener del 2016 la radicalitat d’aquell partit, per definició gens democràtic, modificà profundament l’esdevenidor. Res del que ressenya el llibre hauria passat. Curiosament, el senyor Mas ha sortit de la paperera de la història on, amb delectança, volgueren abocar-lo, mentre els qui ho feien continuen amb la seva guerrilla.

Barcelona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.