Opinió

Les Adelines 2

M’agradaria contestar l’escrit de la Sra. Sara Muñoz, de la seva columna del 24-12-20.

Fa 53 anys que ens vàrem casar i vàrem anar a viure a Madrid, ja que el meu marit en aquells moments hi treballava. El nostre primer fill va néixer de 7 mesos, però amb un pes d’1,7 kg. Hauria d’haver viscut.

Jo, primerenca, un lloc estrany, sense noció de res, per una mala gestió d’una infermera, el meu fill va morir a les tres hores d’haver nascut.

Tota la culpa, de l’infermera. El metge tenia molta fama, era una bona clínica; però no el va avisar a temps.

En trencar aigües hi vàrem anar i, en no tenir dolors, ens va fer marxar a casa fins a tenir-los. Cosa que va passar al cap de tres o quatre hores.

Ens vàrem esperar en una habitació molt bonica, tota preparada per al nostre nadó.

Quan va arribar el metge, tothom a la sala d’operacions, infermera, monges i tothom corria. Llàstima que no ho fessin prou bé.

Va passar molt de temps i moltes coses, fins que va néixer i se’l varen emportar corrent a una incubadora.

Jo portava un pes a sobre la panxa, sense poder-me moure.

Al cap de tres hores entra la monja tot rient dient que el nen era mort.

Jo també volia morir, ja no vaig poder aguantar més.

Van canviar tota l’habitació i ja no quedava res, ni l’esperança.

Jo no vaig poder conèixer el meu primer fill.

La ràbia més gran va venir al cap de 10 dies; van anunciar el naixement d’un príncep, fill del futur rei d’Espanya. Quina alegria!

Banyoles (Pla de l’Estany)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.