Opinió

opinió

Contra el sectarisme

No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.

Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.

Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.

Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.

Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.

A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.