Opinió

Ens imposen la vella censura

La persecució judicial contra la llibertat d’expressió té un efecte col·lateral pervers tant o més greu: l’autocensura, una figura genuïnament franquista ara revifada a conseqüència de la regressió dels drets civils impulsada pel govern del Partit Popular. És el que acaba de passar amb la retirada de la Fira Internacional d’Art Contemporani de Madrid (Arco) d’una obra de l’artista Santiago Sierra amb la qual denunciava l’existència de presos polítics i que incloïa una imatge d’Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. La decisió de retirar l’obra ha estat adoptada per la direcció d’Ifema –el parc madrileny que acull la mostra–, amb l’argument que la controvèrsia podia perjudicar el conjunt de l’exposició, i ja ha rebut dures crítiques tant per part de l’autor com dels responsables d’Arco, que han sortit en defensa de l’art entès com a punta de llança de la crítica social i política.

Sembla mentida que a hores d’ara hàgim d’estar reivindicant drets conquerits amb la mort del dictador, però vivim una involució que comença a ser asfixiant, en què s’aprofita el procés sobiranista català per retallar llibertats col·lectives i que posa a disposició de la repressió tots els poders de l’Estat. La llista de damnificats és llarga: artistes, cantants, escriptors, humoristes, tots ells enfrontats a peticions penals simplement per haver discrepat del poder des del terreny creatiu. La salut d’una democràcia consolidada es mesura precisament a través de la capacitat per acceptar les discrepàncies. Lamentablement, l’aplicació de l’article 155, l’ofensiva judicial contra l’independentisme i ara la persecució de la llibertat d’expressió formen un paquet de despropòsits prou sòlid per diagnosticar una malaltia terminal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.