Opinió

Una solució per a Veneçuela

Gairebé dos mesos després que Juan Guaidó s’autoproclamés president de Veneçuela, obrint una crisi local i internacional de primer ordre, els ràpids reconeixements d’alguns dels estats més importants del món no han aconseguit fer efectiva la presidència del jove polític. Ni el suport incondicional dels Estats Units, ni les amenaces de la Unió Europea, ni d’altres estats sud-americans, com Colòmbia, han servit perquè Guaidó tingui un poder efectiu a Veneçuela, més enllà de les proclames fetes davant de milers de seguidors i del suport aconseguit en la seva gira d’aquests últims dies. Més aviat, tot el contrari, l’amenaça d’una intervenció militar estrangera a Veneçuela ha quedat apaivagada, mentre que el suport popular a Guaidó al mateix país no sembla haver estat suficient per tombar el règim del president Maduro.

Certament, els dèficits democràtics del règim chavista són molts i reconeguts, com també és cert que la gestió econòmica del govern de Maduro ha portat el país a la ruïna, un procés en el qual les sancions internacionals també hi han ajudat, cal no oblidar-ho. En tot cas, el règim del president Maduro ha demostrat prou fortalesa davant les pressions internacionals i el que semblava un castell de cartes que s’havia d’ensorrar ràpidament els dies després de l’autoproclamació de Guaidó, ha resistit, aparentment, sense gaires problemes. El fet que els militars s’hagin mantingut fidels a Maduro ha estat clau.

Davant d’aquest panorama s’haurien d’implementar mesures com la taula de concertació nacional que reunís règim i oposició que han proposat Mèxic i l’Uruguai, una proposta molt més assenyada, per exemple, que l’ultimàtum de la UE.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.