Opinió

L’exhumació del dictador Franco

La decisió del Tribunal Suprem d’autoritzar finalment que les restes mortals del dictador Francisco Franco siguin exhumades de l’infame Valle de los Caídos i traslladades a un nou cementiri cal celebrar-la efusivament, malgrat que arriba quaranta anys més tard del que hauria estat allò lògic en una democràcia amb ganes de superar el seu passat històric. Cal celebrar també que la justícia hagi tirat per terra els arguments de la família i hagi permès així que el govern espanyol n’ordeni l’exhumació, decisió valenta, certament, perquè bona part de l’Estat encara no ha superat el franquisme, però també tardana, com dèiem.

S’haurà de veure ara si el govern de Pedro Sánchez decideix fer l’exhumació com més aviat millor, sense fer cas de les amenaces de la ultradreta de Vox, ni de la dreta del PP i de Cs, i sense a entrar a valorar el possible cost que tingui tirar endavant el trasllat en plena precampanya electoral. Malauradament, el president Sánchez ja va deixar entreveure ahir que, possiblement, el govern no tindrà temps d’exhumar al dictador abans del 10-N. Un nou endarreriment del tot inexcusable, malgrat les qüestions legals –falta que un jutjat de Madrid desbloquegi la llicència d’obres a la basílica– i tècniques que puguin fer-se servir d’excusa.

L’exhumació de Franco serà el punt final a l’únic mausoleu que una democràcia europea dedica a un dictador, una vergonya que l’Estat espanyol ha estat incapaç de solucionar, malgrat que hi ha governs escollits a les urnes des de finals dels setanta. La mateixa vergonya que provoca encara en molts ciutadans veure com centenars de milers de republicans continuen enterrats en fossats anònims.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.