Opinió

Tribuna

El sacríleg inspirat

“No és un sacrilegi, no, vestir amb música la poesia, quan el resultat és tan respectuós i reeixit

Feia dies que tenia el llibre-disc a casa, i amb prou feines l’havia fullejat. Tampoc no n’havia escoltat, encara, cap cançó. Es tracta de Sacrilegis. Poemes musicats de clàssics catalans (Godall Edicions): l’última criatura artística de Víctor Bocanegra. Però tot va ser ficar el disc a l’aparell que ja no me n’he pogut estar: els versos d’alguns dels nostres clàssics; la veu, tan ben posada, i la dicció, magnífica, de Víctor Obiols; la música, escrita per ell mateix, i interpretada, a banda d’ell, pel seu fill Iannis i per Eduard Iniesta, que també s’ha ocupat dels arranjaments, doncs tot això ja no m’ha deixat d’acompanyar aquests dies més aviat tristos de final d’agost, que no tenen “una mica de vent fred”, com diu la cançó inicial de Carner (Serenada d’hivern), però sí molt “de malenconia”.

L’autor ha triat disset poemes (o, fins i tot, en algun cas, fragments de poemes) i hi ha posat música. El ventall dels lírics és ampli, divers, i la col·lecció resultant, curiosa, de tan rica. Llull i la Reina de Mallorques conviuen, per exemple, amb Verdaguer, Maragall, Vinyoli o Palau i Fabre. Hi ha, també, Leveroni i Arderiu. Les peces no es compten entre les més conegudes de cada autor (excepte els casos d’Aribau i Espriu), cosa que, a parer meu, incrementa l’interès de l’obra. La música per a la poesia esmentada de Carner és bellíssima. I també, entre altres, el vestit a mida que ha tallat per a la Cançó d’amor de Vinyoli, un poema que fa més de trenta-tres anys que llegeixo (i encara en redescobreixo alguna cosa). Els estils musicals són igualment variats: la majoria, cançons d’autor, en què hem d’agrair a Víctor Bocanegra que digui –canti– tan bé els versos. Hi ha, però, encara, alguna melodia típicament pop, i fins alguna que tendeix al rock, música i veu. Per exemple, La pàtria, amb la lletra d’Aribau.

No és un sacrilegi, no, vestir amb música la poesia, quan el resultat és tan respectuós i reeixit com el que presento. Tot al contrari: es tracta d’una manera de donar vida nova a uns textos que, a desgrat que semblin escrits per perdurar, tan sovint no perviuen sinó en la memòria dels llegidors fidels. No ens fem gaires il·lusions, però: un disc com aquest és per a una minoria. Ara bé, segur que, dins el contingent dels amants de la cançó, a més d’un se li encendrà, potser per sempre, la llum de la poesia. Que és tant com dir de la paraula dotada d’aquelles “escalfors d’entranya” de què parla Segimon Serrallonga en el poema triat. ¿A quants no els deu haver passat amb Paco Ibáñez, Serrat, Ramon Muntaner o Roger Mas? Escoltant la Cançó de la rosa, de Joan Vergés, m’han vingut al cap les meravelloses Drinking Songs, de Matt Elliott. Altres vegades, la sensibilitat de l’Obiols m’ha semblat germana de la de Jabier Muguruza, un altre gran autor de versions musicals sobre poemes. Gaudiu-ne!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a