Política

LA CRÒNICA

I el rum-rum es va girar contra Colau

La màgia es va acabar ahir a Barcelona. Aquella connexió gairebé còsmica entre l’activista Ada Colau i els seus comuns amb el que anomenaven la gent, els veïns i les veïnes, s’ha esfumat. Quatre anys més tard i tres vots després –els de Valls– el rum-rum que se sentia ahir mentre revalidava l’alcaldia Ada Colau no era el d’una cançó rumbera que li cantava floretes. Era una forta escridassada que travessava els murs de l’ajuntament i les feixugues portes del Saló de Cent mentre feia el discurs de presa de possessió del càrrec. La plaça Sant Jaume com a termòmetre. És cert que la plaça no és Barcelona. Però si fa quatre anys els mateixos comuns deien que la festa i els aplaudiments de la plaça representaven l’entusiasme dels barcelonins per l’elecció de l’alcaldessa Colau, ahir representaven un enuig considerable. És cert que alguns seguidors de Colau hi havia. Però les estelades, capitanejades per una bandera gegant blava amb llaços grocs, van ser immensa majoria.

El Saló de Cent bull. L’espera és transversal. Gerardo Pisarello i Jaume Asens tornen de Madrid convertits en diputats al Congrés. Asens conversa amb Xavier Trias, Jaume Ciurana i Jaume Alonso-Cuevillas. I Pisarello discuteix encara la jugada amb la republicana Trini Capdevila. Alberto Fernández Díaz sembla acomiadar-se de casa seva. Elsa Artadi llueix una samarreta que demana “absolució”. Arriben les autoritats i Pere Navarro, ara aparcat al Consorci de la Zona Franca. I es pot veure el que avui serà president de la Cambra, Joan Canadell, assegut al costat del president de Turisme de Barcelona, Joan Gaspart. L’expresident del Barça no perd pistonada. Mentrestant, el fins avui president de la Cambra, Miquel Valls, exhaureix l’últim alè de protagonisme. I la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, fa front a la conversa d’Anna Balletbò.

Celestino Corbacho, amb el seu accent de Radio Teletaxi, posa en marxa la cerimònia com a regidor membre de la mesa d’edat. L’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, se’l mira des de la primera fila com en una translació espai-temps. També contribueix al déjà vu el retorn al consistori de veterans de l’Ajuntament barceloní. Ernest Maragall, el més rellevant com a guanyador de les eleccions i alcalde frustrat. Però també Ferran Mascarell, o el retorn més impactant: el de Quim Forn. Que va deixar una trajectòria històrica a la casa gran de la capital catalana per fer de conseller d’Interior i torna ara al Saló de Cent com a pres polític. La seva presència ho va marcar tot, ahir, entre aquells domassos i cadires nobles. Quan ell entra, eixordadors crits de llibertat i tothom dempeus. La multitud de medalles que pengen de la solapa dels caps de la Guàrdia Civil i de la Policía Nacional dringuen d’estupefacció. L’esposa de Forn, Laura Masvidal, s’ho mira emocionada des de primera fila.

Al costat, una altra parella, la de Colau. Adrià Alemany, amb camisa mao, fa de regidor. No electe –encara que una mica de regidor a l’ombra, sí que en fa–, sinó d’aquells que als platós dirigeixen el públic. S’aixeca, aplaudeix i fa aplaudir i cridar els comuns repartits estratègicament a la sala. Són minoria i s’han d’esforçar per tapar els xiulets i els crits de “amb Valls no” i algun de “tot per la cadira”. És el moment de màxima tensió. S’han recomptat els vots i han sortit els 21 de l’anomenada “operació casta”. I els comuns intenten escenificar eufòria amb una vella cara de la casa esperonant: la incombustible Imma Mayol. Fan gresca, però el rictus els traeix, i si fa quatre anys reflectien gran alegria, ahir era més com de ràbia continguda. Hi ha crits i alguna increpació. Finalment la sang no arriba al riu.

És l’hora dels discursos. Forn parla i el silenci és total, feridor. Quan recorda que ell després de l’acte tornarà a Soto del Real, colpeix la sala. Tornen els crits a favor dels presos polítics al Saló de Cent i la cleca dels comuns no sap què fer fins que els exregidors Gala Pin i Josep Maria Muntaner arrenquen a cridar i a aplaudir també. La intervenció de Forn arriba després de la de Bou. El cap de files del PP fa de Bou, amb un extemporani “Viva España!” Després, Valls genera un altre moment de gran tensió negant l’existència de presos polítics. I llança un dard directe al cor de la flamant alcaldessa, recordant-li que sense ell i els seus vots no tindria el càrrec que ocupa. Se sent la plaça enfurismada. El rum-rum ja no és rumba, és hardcore. Ernest Maragall mira de fer d’alcaldable sense despit. I de fer posar vermella Colau sense semblar rancuniós. Però li deixa clar que no li posarà fàcil amagar sota les catifes –ahir les de luxe– de l’Ajuntament les incoherències. I acaba com no podia ser d’altra manera, amb un record per Maragall, evidentment Pasqual. Tanca l’acte el discurs de l’alcaldessa. I quan parla Colau torna a retronar la plaça. Només la promesa de tornar a col·locar el llaç groc a la façana de l’ajuntament amansa les feres que esperen a la plaça. Cal travessar-la per anar a la tradicional recepció al Palau de la Generalitat. Escridassada brutal i cares de circumstàncies. Alguns papers volen. El president Torra fa la breu cerimònia de felicitació a la galeria gòtica. Saluda un per un els membres del consistori, però Valls l’assenyala amb el dit i li nega la mà. No passaria d’un acte de mala educació extemporani en un senyor de bona situació si no fos pel contrast de com estrenyia la mà i aplaudia fervorosament a Colau a l’altre costat de la plaça Sant Jaume. És l’hora de la tornada. Un passadís més de crits. Però la vara d’alcaldessa és ja un escut protector. La màgia s’ha acabat però els poders –i el poder– continuen a les mans de Colau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.