Política

JOSEP MALDONADO

EX-SENADOR I EX-DIPUTAT DE CIU

“La hiperventilació s’acaba pagant cara”

“Cal aplicar estratègia política. Ara no es porta massa dir-ho, però gent com el Pujol en tenien molta. Necessitem líders com Tarradellas o Raventós”

“Hi ha una generació de joves que, a més de ser independentistes, s’han desvinculat totalment emocionalment de l’Estat espanyol. I ja no els recuperarà”

No es podia pensar que per part de l’Estat hi hauria tan poca intel·ligència per abordar la situació a Catalunya
Tenim una història farcida de desavinences i la prova n’és que no som capaços de fer llistes unitàries. Cal autocrítica

Tot i que ja està apartat de la primera línia de foc de la política activa, el dia a dia de Josep Maldonado és de tot menys reposat. El que va ser diputat a Corts o senador de CiU, entre altres càrrecs, ara presideix la Taula Assessora de l’Esport Català de la Generalitat, és conseller nacional del PDeCAT i exerceix com un dels fundadors de la Crida. Igualment, col·labora amb diverses ONGs, és directiu de la Fundació del Barça o la Fundació Federació Catalana de Futbol, és patró de la Fundació de la Federació Catalana de Tennis, presideix l’Associació Parlamentaris Europeus per Àfrica i és, també, patró de la Fundació Pare Manel.

Vostè que ha viscut de prop tant la política espanyola com la catalana, mai es va imaginar que arribaríem a un grau de conflicte com l’actual?
No. Davant d’un sentiment, cada cop més majoritari, que Catalunya es volia desvincular d’Espanya, no es podia pensar que per part de l’Estat hi hauria tan poca intel·ligència per abordar la situació i que acabaria tenint una reacció tan violenta que l’ha dut a empresonar o reprimir.
Ha seguit el judici?
Sí. Soc molt amic d’alguns dels empresonats, com ara el Josep Rull, el Josep Turull o el Quim Forn, i tinc estima i admiració per la resta. He d’admetre que se’m va posar la pell de gallina pel sentiment d’admiració patriòtica que em va generar escoltar-los l’últim dia. Veure que persones que porten gairebé dos anys empresonats manifesten que no es penedeixen de res perquè no han fet res mal fet, no fa res més que augmentar aquesta admiració.
Es diu que una sentència de presó no farà res més que aguditzar la situació. Ho veu així?
Hi ha qui afirma que ja estan condemnats, però jo vull creure que no és així. Si la sentència és condemnatòria, això no només agreujarà el conflicte polític, sinó també els sentiments respecte a l’Estat espanyol. Un dels grans drames de la seva classe política és que no ha valorat, o bé tant els fa, que hi ha una generació de joves que, a més de ser independentistes, s’han desvinculat totalment d’Espanya des del punt de vista emocional. No en volen saber res. I això és terriblement dur. Són joves que han vist com s’ha tancat gent a la presó, com l’Estat ha enviat policies que han ferit mil persones o que han tancat el Parlament. I, per a ells, tot plegat és inexplicable. I Espanya ja no els recuperarà.
Per tant, la relació entre Catalunya i Espanya està en un punt de no retorn?
Des del punt de vista polític no ho sé, perquè els polítics, malauradament, són capaços de fer tombarelles a l’aire. Però pel que fa al carrer, a la gent, no hi ha retorn. Tristament és així, però és molt difícil que hi hagi volta enrere, i aquell sentiment que s’expressa en la frase “No oblidem i no perdonem” que s’ha vist en moltes manifestacions, està ja molt arrelat. I per mi, repeteixo, això és trist, perquè no soc partidari d’odis o bel·licismes.
Madrid, com a expressió del poder, ha arribat a entendre, o assimilar, això del caràcter plurinacional de l’Estat?
Mai. Una de les coses que a mi em sobtaven més de l’època en què era allà, era quan sentia dir que a la classe política espanyola li preocupava més Catalunya que el País Basc en un moment on el terrorisme encara era molt present. Jo vaig tenir la sort, i l’honor, que el dia que va tornar el president Tarradellas jo era a la plaça de Sant Jaume, i amb el Miquel Sellarès vaig formar part d’un cordó de seguretat humà perquè el president pogués entrar a Palau després que l’avió on viatjava rebés l’avís d’una amenaça de bomba. Aquell dia el recordaré tota la vida, perquè representava recuperar la nostra llibertat com a país. Si aleshores algú m’hagués dit que quaranta anys després hi hauria presos polítics o altres a l’exili, l’hauria pres per boig. I una de les coses que em preocupen és que, amb el pas del dia a dia, acabem normalitzant aquesta situació.
En aquest context, veu marge perquè l’Estat s’avingui a negociar una proposta que pugui satisfer les aspiracions del sobiranisme?
La proposta del referèndum, per exemple, marcaria un punt i a part. Però dubto molt, però molt, que l’Estat espanyol s’hi avingui mai. És veritat, tal com diu molta gent, que no s’ha de perdre l’esperança, i Catalunya és un país que ha patit destrucció, enfrontament i violència al llarg de la seva història i que després ha sabut aixecar-se. Jo soc dels que defensen el diàleg, asseure’s a la taula i intentar-ho, entre altres raons perquè crec que també hi ha polítics a l’Estat que voldrien arribar a acords. Però, sincerament, crec que es tracta de sectors molt minoritaris. Només cal veure quin és el context actual, amb l’auge de partits d’extrema dreta que l’únic diàleg que plantegen és presó, presó i més presó.
I l’independentisme ha de fer autocrítica?
I tant. L’Aznar, que és un polític molt més llarg del que sembla, ja va dir un dia allò de “Dejad a los catalanes, que se pelearán entre ellos”. I mira... Nosaltres tenim una història farcida de desavinences, i la prova és que no som capaços de fer llistes unitàries, fins al punt de veure com Ciutadans guanyava unes eleccions al Parlament, amb l’independentisme dividit en dues llistes. Cal fer molta autocrítica. I quan fem una cosa, primer hem de definir on volem arribar i quines conseqüències tindrà això. Perquè la hiperventilació, en un primer moment, queda molt bé, però després s’acaba pagant cara.
I en algun moment ha pecat d’actuar sense tenir en compte que la seva era una majoria més aviat justeta?
Pot haver passat. Aquest ha estat un moviment que, a mesura que ha anat creixent, ha vist com algunes postures també s’han radicalitzat. Ara bé, també hi ha molts catalans que, sense ser independentistes, no estan gens d’acord amb la repressió. Dit això, cal intentar que ningú se senti exclòs d’aquest projecte, perquè, si no, correm el risc de fer dues Catalunyes. I això no seria gens bo. Amb l’arribada de la democràcia, a Catalunya hi va haver un partit, el PSC, que va fer un gran servei al país, integrant la immigració amb un nucli dirigent catalanista. I el govern de Pujol també va fer una gran tasca d’estendre el catalanisme com una taca d’oli, sense caure en la hiperventilació.
Quan fa servir el mot ‘hiperventilat’ evoca a aquell nacionalisme d’arrel més identitària que està assolint una notable capacitat de fer soroll?
Aquest segment hi és, i em preocupa, perquè la hiperventilació no permet la reflexió. Hem de tenir molt clar quin partit juguem i contra quin rival juguem. Cal ser intel·ligents i no deixar-se endur per la rauxa, però sí pel cor. I l’exemple més clar són els presos polítics. No n’hi ha ni un que en el judici hagi fet un mea culpa o hagi clamat perquè el deixin sortir. I això no és ser un hiperventilat. És patriotisme. I dignitat.
Quina hauria de ser la resposta a la sentència?
D’entrada hi ha d’haver un clam d’unitat. Deixem-nos de divisions partidistes, de pensar primer en el partit i després en el país. Les grans manifestacions que s’han fet fins ara han estat encapçalades per l’ANC i Òmnium, i nosaltres darrere. I aquesta ha estat una de les claus de l’èxit. Ens hem d’asseure tots i conjurar-nos. Després cal fermesa. Hem d’anar a l’ONU, a Estrasburg, mobilitzar-nos…, moure tots els recursos que tinguem a l’abast. Ara per ara sembla que estiguem esperant a veure què, mentre els presos dormen cada dia allà tancats. L’exemple ha de ser una mica el d’aquell noi que cada dia els va a dir bona nit. Cada dia els hem de tenir presents. I cal aplicar estratègia política. Ja sé que ara no es porta massa dir-ho, però gent com el Pujol en tenien molta, d’estratègia. Necessitem líders: Tarradellas, Raventós, Solé i Barberà… L’Estat espanyol s’ha de preocupar per la resposta que donem.
Eleccions?
És una possibilitat, però no soc qui per dir-ho. Estic convençut que el president Torra ja sabrà fer el que pertoqui.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.