Política

El crit de la França rural

El conservadorismecatòlic i l'arrelament al territori marquen els valors del candidat

L' abadia benedictina de Solesmes, edificada fa més de mil anys a Sarthe, feu polític de François Fillon (Le Mans, 1954), és un enclavament representatiu del cristianisme medieval. També és el símbol ideal per resumir els valors del candidat conservador a l'Elisi: l'arrelament al territori i el conservadorisme catòlic, en un país que encara dona voltes al seu propi concepte de laïcitat. Ambiciós des de la calma, l'aspirant de la dreta és fill d'un notari i una historiadora, gaullistes militants, i el primer de quatre germans d'una família acomodada. Pares i fills d'educació jesuïta, criats a una localitat de 500 habitants. L'arquetip de la França profunda, allunyada del circ polític i mediàtic parisenc. A 14 anys, el jove François va penjar un retrat de De Gaulle a l'habitació, però la vocació no seria instantània. Mostraria ambicions de ser periodista però es decidiria pels estudis de dret, durant els quals va conèixer la gal·lesa Penelope Clarke, avui la seva dona i fins fa quatre mesos discreta mare de família.

L'idil·li de Fillon amb la política començaria just després del seu periple estudiantil, i duraria de per vida. De tornada a la province a 22 anys, el 1976 va passar a ser assistent de Joël Le Theule, diputat gaullista dominant a la regió i amic familiar. El destí posaria Fillon al lloc i el moment adequats, just abans que Le Theule fos nomenat ministre i l'integrés al seu gabinet. Dos anys més tard, el baró regional va traspassar, i Fillon es presentaria a les legislatives, en què seria escollit diputat a 27 anys. La seva ascensió ja no s'aturaria: alcalde el 1983, ministre deu anys més tard i president regional el 1998.

Mentrestant, teixiria una influent xarxa amb moltes de les famílies de la gran burgesia del país. El tradicionalisme de Fillon casaria bé amb aquesta estirp, amb la qual comparteix l'ideari d'una França catòlica, conservadora i estratificada per herència, de forma natural. Un d'aquests suports seria Marc Ladreit de Lacharrière, el milionari propietari de la Revue des Deux Mondes, que va pagar 100.000 euros a Penelope per escriure-hi dues ressenyes. Aquestes relacions també el durien a lligar el futur: mai ha treballat al món privat, però les incursions en la consultoria li han reportat tants ingressos com possibles conflictes d'interessos. El tren de vida s'ho mereixia: la família viu en un châteaux des del 1980.

Fillon tornaria a ser ministre entre el 2002 i el 2005, abans que Sarkozy el fes cap de govern el 2007. “La ruptura tranquil·la” era l'emblema d'aquell binomi. Però les diferències entre el provincià reservat i l'hiperlíder berlusconià toparien de bon començament. El president i el seu entorn sempre el veuran com un gestor mancat de lideratge, el número 2 ideal. “Un col·laborador”, va arribar a dir-ne Sarkozy.

Pas al costat

Però mentre el president era engolit pel seu personatge, Fillon aconseguiria limitar el desgast, un equilibrisme ressenyable a Matignon, conegut per cremar polítics prometedors. Amb la combustió de la dreta des de 2012, Fillon sembla fer un pas al costat. Però té un pla. S'allunya de París i para l'orella. Escolta la França rural, la seva França, que no està pels numerets mediàtics de Sarkozy, ni vol que Hollande doni més drets als homosexuals o prioritzi el canvi climàtic, i ho veu clar.

S'envolta de Sens Commun, les joventuts del moviment ultracatòlic Manif pour Tous. Parla de la importància dels valors de la família. Pregona una ruptura econòmica que aturi el declivi francès amb retallades massives i una rebaixa d'impostos de tuf directament llibertari. Demana una actitud presidencialista comme il faut, atac directe al vodevil permanent de Sarkozy i la inconsistència d'Hollande. Parla de treballar més, d'esforç, d'ajustar-se el cinturó. I amb les receptes thatcherianes arrasa en les primàries republicanes, que, després d'una quinquenni socialista, no vol la moderació d'Alain Juppé. Vol una dreta radical, reaccionària, que posi França a lloc. Que es deixi de discursos i vagi per feina. I això és precisament Fillon, a qui se sent més quan guarda silenci que quan parla.

Però quan només li quedava triar el color de les cortines de l'Elisi, arriba l'electroxoc del cas Penelope, que exposa aquest home, sense temperament ni carisma, al foc mediàtic. Evoca una campanya per destruir-lo i de sobte recorda Sarkozy. Però Fillon no s'adreça als mitjans, sinó als fidels del territori. Als que senten París tan lluny com Londres o Berlín. I resisteix, abans que la capacitat competitiva de la dreta faci la resta: imputat i vilipendiat, encara té totes les opcions de ser president. La França profunda mai ho ha dubtat.

El perfil François Fillon Neix a Le Mans el 1954. Llicenciat en dret, va ser elegit diputat a 27 anys (1981-1993), càrrec que ha repetit de forma discontínua des de llavors. Ha estat ministre d'Educació en dos períodes (1993-95 i 2004-2005) i d'Afers Socials (2002-04), abans de convertir-se en senador (2005-2007) i primer ministre de Nicolas Sarkozy (2007-2012). El novembre de 2016 es va imposar a Alain Juppé en les primàries de la dreta per ser el candidat a l'Elisi.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Casado diu “fins aquí” a Abascal

madrid

El TEDH tomba un recurs pel “setge” al Parlament

Brussel·les

Silenci, la pitjor mentida

barcelona

Vexacions en la protesta

BARCELONA

L’ANC impulsa una campanya per pagar els impostos a la Generalitat

barcelona
Política

Chacón, única candidata del PDeCAT, amb l’aval de Mas, Trias i 150 alcaldes

La pandèmia posa a prova el federalisme a Alemanya

Berlín

L’FBI detecta intents d’ingerència electoral als EUA de l’Iran i Rússia

Washington

L’absolució de Trapero, impuls als indults dels presos polítics

barcelona