Política

Ernest Urtasun

Candidat dels Comuns eleccions 2019

“La prioritat és tornar a legitimar Europa des del vessant social”

“La negativa a Iceta no és la millor manera d’aprofitar el govern d’esquerres per dialogar”

“Els canvis de partit són legítims. Nosaltres som on érem, en el sobiranisme progressista”

“Tenim l’oportunitat que tornin el diàleg i la política”

La política en general té un deute amb tota la societat catalana per haver judicialitzat el procés
La solució al procés de Catalunya ha de sortir d’una taula de negociació entre totes les forces polítiques Necessitem una Comissió Europea exigent a l’hora de sancionar els estats que no compleixen en l’àmbit social o mediambiental
M’agradaria debatre amb Puigdemont i Junqueras. És profundament injusta la seva situació a Brussel·les i a la presó de Soto del Real L’independentisme és un projecte legítim. Nosaltres volem un estat plurinacional, però estem disposats a parlar de tot
L’esquerra no ha sabut connectar amb el patiment social d’Europa, i una part d’aquest patiment se n’ha anat a la ultradreta

El candidat dels comuns per a les eleccions europees, Ernest Urtasun, repeteix com a cap de llista al Parlament Europeu. Després de cinc anys a Estrasburg i Brussel·les –tota una legislatura europea–, es presenta al 26-M amb l’aval del profund coneixement de les institucions europees i amb la serenor que implica poder fer una campanya sense els condicionants de la Junta Electoral Central, de la qual denuncia la repressió que ha exercit. Sempre s’havia responsabilitzat de l’àrea internacional d’Iniciativa i ara s’encarrega del mateix d’ençà de la confluència.

Catalunya ha estat sempre europeista, però darrerament potser menys. Per què?
Catalunya continua sent una societat profundament europeista. És bo que, com a societat, Europa continuï sent el nostre horitzó. És cert que per a molta gent, en els darrers anys sobretot, Europa ha significat retallades, austeritat i poca ambició contra el canvi climàtic, i ha crescut la sensació de pèrdua de rellevància del somni europeu, però, tot i així, també ha crescut el discurs que avalem nosaltres d’anar a Europa a intentar canviar-la de soca-rel. No s’ha instal·lat encara un sentiment antieuropeu ni euroescèptic. La gent és més crítica amb Europa, però la vol canviar. Catalunya mai no envia a Europa candidats aïrats com fan el PP i el PSOE, per exemple, sinó de sentiment europeista profund, com els meus predecessors Antoni Gutiérrez i Raül Romeva.
La gestió dels refugiats, les retallades i l’escàs avenç social han contribuït a aquest sentiment…
Són exemples que augmenten la mirada crítica cap a la UE. Nosaltres intentem canviar aquest sentiment i defensem reformes en profunditat en termes de governança econòmica, drets humans, refugiats… En els últims 5 anys, ha batallat força perquè hi hagi una política de salvament de persones comuna al Mediterrani, per exemple, perquè el sentiment crític l’hauríem de transformar en energia per canviar Europa.
En canvi, hi ha força lleis europees de consum que afecten la vida diària.
Sí. En temes ambientals, per exemple, estem més endarrerits, i actualment tenim un problema d’aplicació de la normativa europea mediambiental. No complim la directiva de partícules contaminants en l’atmosfera pels dièsel, i la CE ens va al darrere per aquest incompliment.
Caldria, doncs, més mà de ferro contra els estats incomplidors?
Som favorables a sancionar els estats que no compleixen amb la reglamentació de la Comissió Europea, que ha de ser més exigent. Hi ha mecanismes i no s’hauria de mirar cap a un altre costat com ha fet la UE en alguns casos. Fins i tot vivim ara algun retrocés en l’àmbit mediambiental, com els compromisos climàtics, que no s’estan respectant.
Què cal fer perquè Europa vagi més enllà de l’euro i els Erasmus?
La prioritat principal ara seria relegitimar el projecte europeu a través del seu vessant social. Venim d’una etapa en què la UE ha estat una maquinària de retallar drets i ha promogut l’austeritat de manera evident, i ara cal que Europa acompanyi més les necessitats socials de la seva gent. Hi ha moltes propostes en el nostre programa en aquesta línia, com ara la directiva de rendes mínimes, un salari mínim, una assegurança europea de desocupació… Formarien part del pilar social europeu, sempre anunciat per la UE, però encara no desenvolupat amb valentia. Cal recuperar l’ànima social d’Europa.
Durant anys hem vist com Europa ens ajudava a construir infraestructures, però ara que necessitem ajuts socials, no en veiem per enlloc.
Havíem avançat en matèria ambiental, i en fons estructurals d’ajut al desenvolupament i els d’ajut als aturats, però les retallades a partir del 2009 han estat dures i la UE ha preferit mantenir la pressió fiscal o la recaptació i defensar reformes laborals en lloc de recalcular els sistemes de pensions… Sent precisos, ho ha preferit la coalició de govern de socialistes i populars que governava la UE. Compartien l’austeritat econòmica i inversora, i aquesta política monocolor ha fet mal al projecte europeu.
Qui és el líder d’Europa? Fins ara, Merkel, però aviat hi haurà un altre canceller...
A Europa, els lideratges han estat sempre corals, però en els darrers anys ens han faltat lideratges comuns. Jean-Claude Juncker va arribar com la figura de la democràcia cristiana que rellançaria Europa, i ha estat un gran fracàs. El pitjor president de la Comissió Europea juntament amb Durão Barroso.
Per fi serà el Parlament Europeu, i no els estats, l’ens que triï el president de la CE.
El Parlament Europeu té prou capacitat de decisió des del Tractat de Lisboa del 2004, però s’ha volgut silenciar i marginar la cambra. Els tecnòcrates neoliberals voldrien decidir des de Brussel·les els pressupostos estatals i les retallades. Nosaltres creiem en una Europa profundament democràtica, i hauria de ser el Parlament el que tingués la darrera paraula sobre els pressupostos. Per això apel·lo a votar, perquè el Parlament Europeu guanyi múscul i força, i sigui més democràtic, davant del Consell Europeu dels governs que prenen decisions des de l’opacitat i sense atendre l’opinió del Parlament que representa els ciutadans.
No deixa de ser curiós que anheli un Parlament “més democràtic” a l’Europa del segle XXI. És que no ho és prou?
En alguns temes, no, com en la transparència dels lobbies. Els grups d’influència tenen encara massa llibertat d’actuació i incidència. Caldria clarificar qui té influència sobre la Comissió o el govern europeu, i que pagui impostos per finançar altres àmbits de la societat civil o entitats socials que no poden ser presents a Brussel·les.
Caldria unificar fiscalitats?
I potenciar la lluita contra el frau fiscal, encara massa tímida; atacar els paradisos fiscals; harmonitzar els impostos de societats, que tinguin uns mínims comuns en lloc de rebaixar-los per atraure més empreses; evitar el ruling, que consisteix a oferir a empreses pagar només un 0,01% dels beneficis… L’única manera de lluitar-hi és l’harmonització fiscal que freni la pràctica de les multinacionals d’aprofitar buits legals per pagar menys impostos.
Com afrontaria l’atzucac del ‘Brexit’?
Caldria un segon referèndum, sabent ara les condicions de sortida de la UE. Seria democràtic. Però és difícil, i probablement cal aconseguir un acord ordenat que garanteixi els drets dels ciutadans europeus al Regne Unit i els dels britànics que viuen al continent. L’acord final serà una entesa duanera, que obligui la Gran Bretanya a acceptar condicions que no hauran decidit, perquè ja no seran membres de la UE. És un mal negoci per als britànics. El punt d’arribada de la nova relació serà pitjor que el de partida.
Com poden lluitar contra la ultradreta?
Amb cordons sanitaris contundents i no deixant que arreli a les institucions, perquè un dels riscos és que els populars pactin amb l’extrema dreta al Parlament Europeu. El pitjor és que els populars europeus l’han legitimat pactant-hi a Àustria i a Andalusia, i han copiat el seu discurs en immigració i seguretat.
L’esquerra s’ha deixat menjar espai o ha perdut discurs?
Hem de fer autocrítica per no haver sabut connectar amb el patiment social que hi ha a Europa. Una part d’aquest patiment ha anat cap a l’extrema dreta. Per això ara ens cal generar expectatives per als que ho han passat malament. Experiències com el govern d’esquerres de Portugal i els governs municipalistes de Barcelona i Amsterdam ens ofereixen esperances per a la gent més castigada per la crisi.
Quina campanya tan estranya, amb candidats a l’exili i a la presó...
És profundament injusta la situació de les persones que són a Brussel·les i a la presó. M’agradaria debatre amb Carles Puigdemont i amb Oriol Junqueras. Va ser lamentable que la Junta Electoral Central (JEC) no els deixés participar ni a distància en el debat de TV3. Vam lamentar inicialment que no els volguessin acceptar com a candidats… Tot forma part del moment excepcional de la política i de la seva judicialització. Crec que tenim l’obligació de posar-hi fi. La política té un deute amb la societat catalana per haver judicialitzat el procés.
L’independentisme acusa Europa d’haver-se desentès de Catalunya.
No tot Europa ho ha fet. Estic orgullós de pertànyer al grup parlamentari que va dur el debat del procés al Parlament Europeu. Els Verds i l’esquerra parlamentària europea van condemnar la violència policial i la repressió, i la veu de Ska Keller ha estat nítida en la defensa dels drets i les llibertats de Catalunya. Ara, aquestes eleccions europees, són un bon moment per recordar-ho i valorar-ho. Ara bé, la Comissió Europea podria haver tingut un paper més important en favor del diàleg. Podria haver acompanyat el diàleg o haver-hi contribuït. Nosaltres advoquem per una taula de diàleg Catalunya-Estat.
Europa sempre assegura que està a l’expectativa de les pròximes eleccions i mai no fa res per desbloquejar situacions com la catalana.
Mariano Rajoy era un problema per trobar una solució al problema, i Brussel·les així ho creia. Ara tenim una oportunitat de crear un govern d’esquerres a l’Estat i, atès que les esquerres també són majoritàries a Catalunya, almenys en vots, caldria canviar la dinàmica i l’escenari i fer que el diàleg i la política tornin al centre del debat. És una finestra que cal aprofitar, i la negativa independentista a nomenar com a senador Miquel Iceta no sembla la millor manera de fer-ho.
Un episodi puntual, el cas Iceta, o realment es complica molt el diàleg entre La Moncloa i el PSOE i l’independentisme?
No m’agrada que ERC i el PSOE donin la imatge que, just després que ens donen marge a les esquerres per governar, ja no es posin d’acord en una cosa simple com respectar la designació dels senadors en representació del Parlament. Demostra que el paper de diàleg plurinacional és més important que mai. Per això som un factor necessari en un govern, per evitar els bloquejos.
Quim Torra i Pere Aragonès van intentar pactar el pressupost de la Generalitat per al 2019 amb vostès i li ho van negar.
Per una qüestió de continguts i de fiscalitat. Reclamàvem una fiscalitat més gran per a alguns vehicles contaminants i augmentar els trams alts de l’IRPF, per exemple.
Quin paper podria tenir encara Europa en la resolució del procés català?
De dinamitzadora del diàleg. La solució ha de sortir d’una taula de negociació i diàleg entre les forces polítiques catalanes i les de l’Estat. Ara, sí que la Comissió Europea podria ser més activa en el diàleg. L’independentisme és un projecte legítim, com el federalisme o com qualsevol altre, i el que cal és acceptar les idees de tothom, dialogar i afrontar el problema. Nosaltres sempre hem dit que som partidaris d’un estat plurinacional, però estem disposats a parlar de tot amb tothom sense renunciar a cap idea. La UE avalarà qualsevol sortida dialogada i pactada. Igual que va acceptar el referèndum escocès.
Han estat tous o ambigus en la denúncia de la repressió policial i judicial?
No. Som contundents. Al Parlament Europeu, amb les nostres denúncies des del grup parlamentari; a l’Ajuntament de Barcelona, amb les causes judicials contra la violència policial de l’1-O; en les últimes eleccions espanyoles, amb un candidat com Jaume Asens; amb visites regulars a les presons com hem fet... Hem estat molt actius. L’independentisme ens pot retreure coses, però no la lluita contra la repressió i contra la judicialització de la política.
Creu que si Carles Puigdemont és elegit, arribarà a prendre possessió de l’acta d’europarlamentari?
Probablement, la Junta Electoral Central li reclamarà que vagi a recollir l’acta a Madrid, i en aquell moment s’iniciarà una batalla legal i jurídica amb un litigi d’un cert recorregut. El buit legal fa pensar que el rebuig a l’escó de Puigdemont no acabarà a la JEC, sinó en algun altre tribunal europeu de justícia.
En cas que la JEC veti Puigdemont, ja elegit, donaria suport a algun boicot o protesta per defensar els drets del president a l’exili?
No anticipem els esdeveniments i esperem que es compleixin els terminis respectius.
Vostè és dels pocs polítics en actiu que eren d’Iniciativa, dins de la confluència d’En Comú Podem.
Sí. Ja no mirem si provenim d’Iniciativa, dels comuns o d’on sigui. Hi ha centenars de regidors i candidats arreu de Catalunya que provenen d’Iniciativa, per exemple.
L’espai creix, però altres polítics marxen de la confluència precisament pel procés i el paper equidistant i l’ambigüitat d’En Comú Podem en relació amb el procés.
Tot l’espai polític ha estat molt convuls i concorregut els últims anys. De gent que canvia de partit, n’hi ha arreu. És legítim i respectable. Però l’espai ha obtingut 600.000 vots en els comicis espanyols i confiem a revalidar el triomf a Barcelona; per tant, estem prou consolidats. On hem estat sempre, en el sobiranisme progressista. No ens hem mogut. Qui va encapçalar les eleccions espanyoles fa uns dies és una de les persones més sobiranistes de la confluència, Jaume Asens. Per tant, no se sosté que siguem poc sobiranistes.

Entre Colau i Estrasburg

Aquest economista i diplomàtic es presenta a les seves segones eleccions europees. Aprofita el pes d’Ada Colau a Barcelona per fer-hi actes a rebuf, però se’n desmarca també territorialment, de manera que està fent molta campanya metropolitana i per la resta de Catalunya. Prové de la vella guàrdia, tot i que té només 37 anys, però és que ja amb 15 es va apuntar als Joves d’Esquerra Verda. Va ser col·laborador de Raül Romeva i no se’n sap avenir que la campanya sigui tan estranya, amb candidats amb qui no pot debatre directament. Per al 26-M confia que l’augment de la participació consolidi la seva plaça d’europarlamentari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El PSN dona la presidència del Parlament navarrès a Geroa Bai i aplana un possible govern de Chivite

Pamplona / Madrid

Aragonès nega que el govern vulgui privatitzar serveis públics

Barcelona

Víctimes de l’atemptat d’Hipercor critiquen que Vox usi el logotip de l’ACVOT per l’acte d’homenatge

Barcelona

Corbacho demana a Valls que respecti la seva decisió d’unir-se al grup de Cs

Barcelona

Vox s’integra al grup dels Conservadors i els Reformistes Europeus a l’Eurocambra

Brussel·les

Sánchez ofereix a Podemos “responsabilitats político-administratives” però no ministeris

Torra demana als nous mossos treball “per garantir la seguretat basada en la convivència, el respecte i sobretot amb les llibertats”

Mollet del Vallès

Cs acusa Valls de “falta de lleialtat” i d’actuar “de forma unilateral” amb el seu vot a Colau

Barcelona

Valls no plega i carrega contra “l’estratègia perillosa” i la “deriva greu” de Cs