Política

“Ha estat èpic”

multitudinàries · La participació en les marxes per la llibertat es multiplica en l’últim tram i col·lapsa els accessos a Barcelona gesta · Els participants viuen l’experiència amb emoció i entusiasme més · Una sisena marxa des de Castelldefels omple la Gran Via

La sisena marxa, la dels CDR per l’autovia de Castelldefels, va aplegar milers de joves

Diu un vell proverbi que si camines sol vas més ràpid, però que si camines acompanyat arribes més lluny. Les multitudinàries marxes populars que ahir van acabar desbordant Barcelona i també totes les previsions de participació així ho testifiquen. Procedents de Vic, Berga, Tarragona, Tàrrega i Girona, més una sisena que va partir de Castelldefels l’últim dia, les columnes de gent es van anar engrandint, multiplicant, al llarg de tot el recorregut, i especialment en l’últim tram, fins a esdevenir veritables marees humanes. La força de la gent va deixar ahir de ser un lema o un somni i es va fer fortament visible. A la C-58, a la Meridiana, a Badalona, a la Gran Via, a la Diagonal… Amb pas ferm i imparable, els caminants van arribar més que contents, pletòrics. Alguns, especialment els que havien recorregut més quilòmetres, gairebé no se sentien les cames, però res importava; la queixa ahir no hi tenia cabuda. Només l’emoció i el goig d’haver fet història.

Com va dir Mariano Rajoy, “els catalans fan coses”. I una de les coses que fem és caminar. I caminar molt per la llibertat del nostre país. En Josep Pla Verdaguer no només presumia ahir de cognoms il·lustres. Als seus 72 anys, havia fet el recorregut Vic-Barcelona i encara li sobraven forces. “Si n’hagués hagut de fer 200, els hauria fet”, assegurava.

En Josep havia sortit de Vic dimecres al matí amb cinc persones més, de les quals només dues van arribar a la Garriga. “Allà, l’únic que m’acompanyava em va dir: «Hauràs de continuar tu sol...»” I ell no s’ho va pensar. Però la soledat en les “marxes per la llibertat” no existeix. “No he estat mai sol, sempre he estat acompanyat, i molt ben acompanyat”, afirmava ahir a punt d’arribar a Barcelona.

La Laia Monés, de 17 anys, que es va afegir a la marxa a Llinars, compartia l’entusiasme. “Acumulem tants anys de lluita compartida que al final s’ha convertit gairebé en una religió”, reconeixia. I en Francesc Tomàs (58), que havia sortit d’Argelaguet, a la Garrotxa, encara més lluny de Girona i de Vic, corroborava aquest sentiment de comunió que es vivia ahir en totes les marxes. “Ha estat èpic”, resumia, mentre amenitzava el trajecte amb un guitarró. “És una jarana segona de Veracruz. La música ha estat també important per fer més lleuger el recorregut”, insistia. Ell, com molts altres, entenia que aquestes marxes populars, organitzades per l’ANC i Òmnium Cultural i inèdites fins ara a Catalunya, tenen una càrrega simbòlica important. “És un camí, no pararem fins que no hi arribem.”

Aquest fervor, aquest sentiment de germanor i alegria, va ser constant fins al final. L’Eugeni Llahí (46), que venia de Tona, recordarà sempre amb especial emoció la rebuda als pobles. “A Centelles van fer 90 truites, la gent no ens ha pogut rebre amb més afecte, no ens ha pogut abrigar més”, explicava. Encara portava a sobre un trosset del fuet que li havien ficat dins la motxilla quan va marxar de la Garriga, on van obsequiar els caminants amb un menú variat que acabava amb paella. “Espectacular, va ser espectacular...”, repetia l’Eugeni, per qui les marxes que ahir van acabar a Barcelona han contribuït en gran mesura a “reviure l’essència de l’1-O, amb el poble com a gran protagonista”.

En Joaquim Assensi, de 52 anys, va fer tot el trajecte des de Folgueroles, al costat de Vic. “Ha estat increïble. Moments preciosos quan veies mares joves caminant amb els nadons a sobre i fins i tot donant el pit.” Per ell, la mobilització d’ahir no ha de ser un fet excepcional, sinó l’inici d’una nova etapa marcada “per la unió del poble”. “Crec que ja vam aprendre del 3-O. Això ha de seguir. No es pot parar, és l’única manera.”

D’anècdotes positives, moltes. D’elogis a l’organització, infinits. “Un 10”, subratllava la Rosa Planes. L’estat de felicitat que es vivia durant les marxes minimitzava o, directament, feia invisible qualsevol incident. Ningú en parlava. Si algú els va insultar o els va llançar pedres des d’un pont, el van ignorar. Fins i tot, seguint els consells d’en Tomàs, van respondre a algunes provocacions amb cançons i música. “El que compta és que tots junts hem caminat pel mig de l’AP-7”, destacava en Jordi Bufí (36), que venia de Granollers. “A Barberà ens han fet fora d’un cafè amb l’himne espanyol, però no ens ha importat. Ningú pot enterbolir una experiència tan extraordinària com aquesta”, comentava en Xavier, de 62 anys, procedent de Bagà.

L’animositat, ben visible en moltes cares, no era incompatible amb el reconeixement i la presa de consciència de la realitat, del moment difícil que està vivint Catalunya aquests dies. Les imatges de les fogueres, els aldarulls i les càrregues policials havien generat en molts dels caminants una sensació contradictòria. “En molts moments he pensat que nosaltres som dins d’una bombolla d’entusiasme, però alhora som molt conscients de la realitat. Ens sentim feliços, però enfadats alhora. Hem tingut moments d’emoció, però també d’impotència i de ràbia”, comentava la Montserrat (56), de Ribes de Freser.

Autocars

No tots els que van arribar ahir a Barcelona havien fet els 100 quilòmetres de recorregut que tenia cadascuna de les cinc marxes. A Sant Quirze, on finalment van confluir les columnes procedents de Vic i de Berga, van dormir unes 1.500 persones. La resta s’hi van anar afegint. Com va passar en molts altres municipis. A l’Alcampo de Sant Quirze, hi havia ahir diversos autocars que van venir d’altres punts de Catalunya per fer el tram final fins a Barcelona per la C-58. Molta altra gent va arribar en vehicle privat fins a Sabadell i també es va afegir a la marxa. “Jo he vingut en cotxe des de Castellbell i el Vilar, al Bages, perquè sentia que hi havia de col·laborar, que hi havia d’aportar el meu granet de sorra”, comentava la Ivet, de 24 anys. També hi va haver famílies que es van repartir trams. I fins i tot gent que va fer recorreguts intermitents. “Nosaltres vam fer el tram de Manresa a Vacarisses i avui hem fet el tram final. Del que es tracta és d’omplir els carrers, d’omplir-los a vessar”, explicava en Miquel Serra, de 63 anys, que arribava a Barcelona acompanyat de la Isabel, la seva dona. “Estic content, però també amb el cap fred i amb ràbia. Tot això és un problema econòmic; si anéssim tots bé, segurament no seríem aquí”, sintetitzava en Miquel.

Però també hi va haver alguns casos excepcionals, com ara l’experiència del Jordi Carbonell, de 71 anys. Ell és de Sabadell, però per poder fer la marxa sencera com anhelava, va agafar un autobús fins a Vic el primer dia i va tornar a peu. Ahir estava satisfet de la gesta. “Ha estat preciós, la gent ens ha filmat, ens ha fet costat, a la Garriga, on molta gent ens ha obert casa seva perquè hi poguéssim dormir; hem rebut un tracte exquisit, la gent gran ens ha rebut emocionada, amb llàgrimes als ulls”, relatava Carbonell.

Mentre la marxa procedent de Sant Quirze, la primera a arribar a Barcelona, abans fins i tot de l’hora prevista, entrava per la C-58, i la procedent de Girona, que hi havia arribat via Masnou i Badalona, ho feia per la Gran Via, les marxes que havien sortit de Tàrrega i de Tarragona i que s’havien convertit en una de sola a Martorell van entrar a Barcelona per la Diagonal. A Martorell, on es van ajuntar les columnes de Tarragona i Tàrrega, va passar exactament el mateix que a Sant Quirze. El nombre de participants es va multiplicar en el darrer tram fins a arribar a Barcelona. Tant que la marxa es va anar fent cada cop més lenta des de Molins de Rei, ja que en cada municipi del Baix Llobregat s’hi afegia gent.

L’efecte multiplicador va ser tan gran que, a l’altura de Sant Just, els manifestants van decidir ocupar els vuit carrils de l’autopista. Les ANC de Cornellà, Sant Joan Despí, Esplugues i Sant Just es van encarregar de la darrera etapa, en què molts, com en Jordi i la Cèlia, de Mollerussa, van anar a “recollir menjar i roba que tenien al vehicle, aparcat prop de TV3, per poder tornar al vespre”. Els amics de l’Adri, el jove d’Esplugues que està exiliat a Bèlgica, s’encarregaven d’animar amb crits els que esperaven al “pont de TV3” i els concentrats van acabar caminant pels vorals i els talussos de l’autopista per poder avançar.

A l’altre cantó del Baix Llobregat, per Castelldefels i Gavà, la que es va convertir en sisena marxa, convocada pels CDR, va esdevenir un èxit inesperat. Milers de persones van ocupar els dos sentits de la marxa de la C-31 des de Castelldefels i fins a la plaça Cerdà. Només tenia una etapa i hi participaven majoritàriament joves i veïns de les localitats per on va circular.

Cinc marxes de 100 quilòmetres
Les cinc marxes organitzades per l’ANC i Òmnium que han recorregut Catalunya en tres dies fins a confluir a Barcelona estaven pensades per cobrir 100 quilòmetres en cada trajecte. Havien sortit dimecres al matí de Girona, Vic, Berga, Tarragona i Tàrrega.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les víctimes ignorades del 17-A

barcelona

Torra defensarà la llibertat d’expressió davant del TSJC

barcelona/ Girona

Torra avisa d’un no a Sánchez si ignora l’independentisme

Barcelona

“L’hora del deslliurament”

Barcelona

Duel d’estrategs britànics

Londres

Més de 300 persones al dinar groc de Bescanó

bescanó

Lliçó de solidaritat al bosc

barcelona

Mauri espera que La Moncloa escolti l’informe d’Amnistia

Barcelona

L’Iran bloqueja internet per silenciar la protesta contra l’alça de la gasolina

TEHERAN