Política

opinió

Solé Tura, entre el mite i la realitat

Si tinguéssim la valentia de Solé Tura, trobaríem la forma d’aconseguir l’hegemonia republicana d’esquerres a Catalunya

Aquests dies recordem el desè aniversari de la mort de Jordi Solé Tura i són moltes les opinions que he llegit i que he escoltat. Tinc una admiració infinita per Solé Tura, era un dels líders de l’eurocomunisme i jo era un dels d’aquest corrent. Recordo encara un seminari clandestí sobre marxisme a càrrecs de la Joventut Comunista de Catalunya quan reivindicava un leninisme fonamentat en la idea de “l’anàlisi concreta d’una situació concreta”. Se l’ha atacat i se l’ataca per coses que mai va escriure, per exemple pel seu llibre Catalanisme i revolució burgesa. Un llibre que sembla que ningú en realitat s’ha llegit. Ha passat a la memòria col·lectiva que Solé Tura defensa que el catalanisme és cosa de la burgesia. De fet el títol que va proposar inicialment era El pensament polític d’Enric Prat de la Riba, molt més adient a la temàtica que en realitat s’hi tracta. El cert és que els moderns nacionalismes neixen de les revolucions burgeses, aquí i arreu. Si la gent de dretes es va emprenyar molt amb el llibre, no ens enganyem, no va ser per això. S’hauria emprenyat Jordi Pujol o Josep Benet (un home en aquells moments d’UDC) per afirmar que el catalanisme és una cosa de la burgesia, si ells ho eren? De fet el que més mal feia era aquesta frase: “La meva hipòtesi de treball és que la història del nacionalisme català en les seves diverses fases és la història d’una revolució burgesa frustrada.” Només cal veure la patètica actitud de la burgesia catalana en el conflicte català actual: no actuen, s’espanten i treuen les empreses del país. Ara bé, el que fa Solé és analitzar el paper de Prat de la Riba. Pel catalanisme conservador, la lluita de classes, els conflictes de classe, són contraris a la pàtria. Com ara, feu-vos indepes i després parlarem d’altres coses. El més criticable de les tesis de Solé Tura és l’errònia conceptualització del federalisme republicà com a element petitburgès, un error propi d’una part del marxisme d’aquells dies i que va deixar sense fonaments el catalanisme popular de tradició obrera. De fet Pi i Margall entrava en la crítica als socialistes utòpics de Marx –recordem oposats als socialistes científics de Friedrich Engels–, però va rectificar més tard en el  prefaci al ‘Manifest Comunista’ en considerar Pi i Margall com a socialista i mereix una atenció elogiosa  a la Revolución en España: “Entre los republicanos oficiales era Pi el único socialista, el único que vió la necesidad de fundar la República en los trabajadores.” La tesi central de Solé al meu parer, i d’això no se’n diu res, és que planteja la necessitat que l’esquerra sigui capaç de construir una hegemonia en el camp del catalanisme. Solé Tura escriu que “la burgesia va ser, per definició, la principal protagonista del nacionalisme burgès, però el moviment nacional va anar més enllà i quan l’alta burgesia que l’havia posat en marxa el va deixar caure, altres capes socials agafaren el relleu (…) Si una altra classe social ha de resoldre el problema, seguint unes coordenades distintes, vol dir, i això és essencialment que el problema segueix plantejat”. I per si no queda prou clar: planteja passar “de la nació burgesa a la nació socialista”. Acceptable fins i tot per la CUP. Ara bé el cert és que al Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo y autodeterminación de l’any 1985 tot i que escriu “el derecho a la autodeterminación es, a mi entender, un principio democrático indiscutible”, després adopta una actitud d’autojustificació del seu paper en el procés constituent i fa de la necessitat virtut. Aquesta actitud es pot entendre des del punt de vista personal però es contradiu amb el que ens va dir al comitè executiu de la JCC quan s’estava discutint la Constitució, feta sense eleccions constituents. Ens va explicar de forma molt planera com els cridaven a negociar la cúpula de l’exèrcit franquista. En aquest segon llibre planteja tots els errors d’indefinició i dubtes que planaran sobre les esquerres i que ha fet que en quasi 40 anys l’esquerra haurà tingut un president d’esquerres només en set. Cosa que repeteix a les seves memòries Una història optimista.

El temps ens ha deixat clar que la Constitució no era l’inici de res, sinó el final, que la diferència entre “nacionalidades y regiones” no significa res pel Tribunal Constitucional i que la reconciliació propugnada pel PCE i pel PSUC l’any 1956, tampoc ha arribat a ser una realitat per la incapacitat de l’exèrcit, la magistratura i l’església d’assumir-ho.

Per tant quan parlem de les tesis de Solé Tura, més enllà dels seus errors i mancances, el que ens hauria d’esperonar a debatre és sobre com construir una hegemonia d’esquerres del catalanisme, quan realment hi estem molt a prop. Si tinguéssim l’entusiasme, la valentia i la resolució que va tenir Solé Tura segurament trobaríem als propers mesos la forma d’aconseguir l’hegemonia republicana de les esquerres a Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
POLÍTICA

Tres anys de la Declaració Unilateral d’Independència

GIRONA

Les intervencions del 27-O del 2017

Dolors Sabater
Alcaldessa de Badalona entre els anys 2015 i 2018

Desengrutar la DUI

Antoni Castellà
Portaveu de Demòcrates de Catalunya i diputat al Parlament

La via unilateral

Joan Canadell
President de la Cambra de Barcelona

Tres anys de la DUI

Oriol Junqueras
Exvicepresident del govern de la Generalitat i president d’ERC

Un camí irreversible

Marcel Mauri
Vicepresident d’Òmnium

Provar-ho infinites vegades

Elizenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

Un dia agredolç per a la història

Carles Puigdemont
130è president de la Generalitat de Catalunya

27 d’octubre del 2017, una jornada de dignitat