Política

la crònica

Tots a pagar la factura

Ja em perdonareu, però tot això es veia a venir. I no és pas que conegués el Millet, ni els seus amics, ni els seus socis, ni els seus companys. Jo no en sabia res, del Palau de la Música Catalana, i menys de les seves finances. Ha petat per allà com podia petar per un altre lloc. Escolteu: que no recordeu quan un ministre de Felipe González deia ben orgullós que Espanya era el país del món on era més fàcil fer-se ric? I com va acabar? Amb un director general de la Guàrdia Civil a la presó després d'una fuga i una captura rocambolesques. Que no recordeu com un home que es diu Eduardo Zaplana proclamava que ell s'havia ficat a la política «para forrarse»?

Un amic que havia presidit la patronal gironina explicava aquest dia que quan ell va organitzar unes quantes conferències per ajudar els empresaris, un dels ponents va ser un inspector d'Hisenda. Se li van pagar 70.000 pessetes d'aquell temps, que era una bona picossada. Va exigir que el pagament se li fes amb un xec al portador. Ho aneu entenent? Mireu si en van aprendre, de coses, els empresaris d'aquella conferència!

Ara mateix, a Barcelona, uns quants homes de negocis de gran renom –dir-se Josep Lluís Núñez o Eduard Bueno o Javier de la Rosa no permet passar desapercebut– seuen a la banqueta dels acusats, al costat d'uns quants inspectors d'Hisenda, acusats d'haver-se fet favors milionaris mútuament.

Tot continua igual: és molt fàcil fer-se ric –o fer-se més ric– en aquest país, on sembla que només paguem impostos els pobres treballadors, que no podem amagar la nòmina. No ens vénen inspectors a explicar com es defrauda, ni consellers d'alt nivell a informar-nos de com es pot robar, distreure o desviar capital, ni tenim manera de provocar voluntàriament alces sobtades de borsa, ni cobrem bonificacions ni gratificacions per fer la feina de cada dia, ni ens posen a la porta el cotxe de l'empresa amb xofer i targeta de crèdit per a despeses. Nosaltres –hauria de dir que desgraciadament, però em fa vergonya– encara no hem entrat al món excels del tot pagat, caixa oberta i excuses de mal pagador.

Sí, ha sigut fàcil i encara ho deu ser acumular milions, centenars de milions, milers de milions d'euros –en aquells bitllets de 500 que només corren en negre i que serveixen algun cop per detectar operacions fraudulentes– fent negocis bruts.

Però els diners que s'acumulen ara mateix a les butxaques sense fons dels més llestos de la colla, els paguem entre tots. Vull dir entre tots els que paguem religiosament els impostos i que hem de competir, a l'hora de comprar qualsevol cosa, amb aquells milhomes que, com el tal Millet, no saben què fer dels diners que només els han costat una mica d'enginy.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.