Educació

MARIA TERESA CODINA

Mestra

“Tothom té dret a l’escola, però cada alumne és diferent”

Has de saber com és cada nen, què necessita, veure tant la part intel·lectual com l’afectiva i social del nen
Jo no pensava en pobres ni en rics, sinó en l’escola pública, que em garantia el que jo defensava: l’escola per a tothom

La Generalitat ha reconegut amb la medalla d’or, la màxima distinció honorífica que atorga, la trajectòria de la mestra Maria Teresa Codina (Barcelona, 1927). El govern considera que Codina ha tingut un protagonisme destacat en l’evolució de l’educació del segle XX a Catalunya.

Què la va animar a estudiar magisteri?
Vaig fer el magisteri obligada pel meu pare. Quan vaig acabar l’escola volia anar a la universitat però ell no ho volia, va dir que fes el magisteri, que sempre era útil. Tenint el batxillerat només s’havia de fer un examen de 14 assignatures. Me’l vaig treure mentre estudiava filologia clàssica. Jo tenia clar que no seria mestra.
Per què?
Jo era la gran de vuit germans i estava cansada de repassar amb ells les taules de multiplicar, les capitals d’Europa... Un professor de filologia em va oferir fer una traducció, i jo contentíssima, però quan em vaig passar tot un matí en una taula decidint si posava però o tot i que vaig decidir que allò no era per a mi. M’havia de guanyar la vida d’alguna manera i vaig començar a fer classes particulars. A partir d’allà vaig començar a conèixer escoles diferents, vaig veure que no es podia parlar amb altres mestres, cadascú feia la seva. No es podia parlar amb els pares dels alumnes perquè això ho feia la directora, ni ajudar algun alumne amb problemes el dissabte al matí. No podia ser que l’escola fos així.
Va haver-hi experiències d’escola innovadora als anys 30, vostè les coneixia?
No, jo no en tenia ni idea, del que s’havia fet a Catalunya als anys 30. Sí que tenia clar que el tipus d’escola que estava veient s’havia de canviar. El 1955 vaig marxar un any a França, necessitava veure un tipus de formació diferent.
Què hi va descobrir?
Em va anar molt bé per tenir la teoria i la pràctica de la pedagogia activa. Jo tenia la idea que l’escola havia de ser per a tothom, sense diferència de classes. Tot i que jo no treballava en cap escola, veia models diferents. Vaig estar en una escola que reivindicava el Montessori. Tot allò em va servir moltíssim.
Va poder aplicar a Catalunya el que va conèixer a França?
L’escola aquí estava igual que com la vaig deixar. Aquell any començava a la Universitat de Barcelona l’especialitat de pedagogia i vaig pensar que era la meva. Aquell primer any va ser un desastre d’organització, però el que era bo era que ens trobàvem gent que teníem altres carreres, i vaig conèixer la Marta Mata. Ella tenia experiència en l’escola dels anys 30 perquè ho va viure a través de la seva mare, que hi havia treballat i era molt amiga de Rosa Sensat i coneixia Alexandre Galí.
Va acabar pedagogia?
No, vaig acabar el primer curs però ho vaig deixar perquè era molt teòric i em va semblar una pèrdua de temps. Soc mestra, no pedagoga. Vaig parlar llavors amb el Jordi Galí, fill de l’Alexandre, que era director d’un internat de nois a la Molina, per fer-hi pràctiques un estiu. Allà sí que vaig veure el treball en equip dels mestres i una relació diferent amb els alumnes. Escoltar l’alumne, respectar-lo, marcar pautes segons els alumnes, trobar la forma de ser de l’alumne i poder-hi adaptar el tracte del mestre. Això em va agradar tant que quan va acabar l’estiu vaig demanar de quedar-m’hi com a mestra. Vaig estar tot el curs a la Molina, el curs 1955/56. Era tot molt humà, molt proper i molt interessant, com a didàctica vaig aprendre moltíssim.
I va crear l’escola Talitha. Com va anar?
Vaig parlar amb gent a qui pensava que els podia interessar, com la Maria Antònia Canals, l’Anna Maria Roig... Sabíem el que volíem però no sabíem com ho havíem de fer, i junts vam anar trobant la manera. El primer any de Talitha, el 1956, va ser molt arriscat per a nosaltres i per als pares, hi havia moltes famílies que desitjaven un altre tipus d’escola. Gent que no estava contenta amb la formació que havien tingut, que no volien escoles religioses ni escoles classistes.
I una escola en català, suposo.
Naturalment, si volien una escola normal calia tenir en compte la llengua que havies parlat sempre. I a partir d’allà vam tenir problemes amb l’administració.
Van poder obrir l’escola que volien?
Pel que fa al tipus d’ensenyament sí. El problema era la llengua. Un inspector va venir el primer any per autoritzar-ne l’obertura com a escola privada. Ja sabíem que el català no estava permès però no vam tenir prou cura i va fer un informe negatiu. Després cap inspector va tenir prou energia ni sinceritat per refer aquest informe. Quan arribava un inspector miràvem de traduir l’escola. La persona que era a l’entrada donava un manyoc de llapis a cada infant i deia que el portés a la mestra, que sabia així que venia un inspector. La mestra treia llavors la foto de Franco i parlava del sexe dels àngels si calia.
Així van poder resistir sense problemes?
Després de deu anys d’escola vam tenir una denúncia per tancar-la perquè faltava un segell. Era en realitat una excusa perquè ja hi havia manifestacions pel català. Tancar una escola pel català hauria estat molt fort, en canvi la tancaven per una bestiesa administrativa. No ho van aconseguir. Vull destacar l’interès dels pares en l’educació. Fèiem moltes reunions amb ells i vam aconseguir que paguessin segons les seves possibilitats.
Quina era la composició social de les famílies de l’escola?
El 1960 teníem un 20% de classe alta, un 50% de classe mitjana i un 30% d’economia baixa. Això va afavorir molt la relació amb els alumnes, i no era gens fàcil.
Està contenta del resultat?
Sí, va haver-hi dificultats però es va aconseguir. Amb altres escoles que estaven fent coses semblants va començar l’Associació de Mestres Rosa Sensat. La formació en magisteri, tan carrinclona, era un problema. Marta Mata va formar l’Associació de Mestres Rosa Sensat amb Pere Darder, Maria Antònia Canals, Jordi Cots, Enric Lluch i jo.
Què creu que ha aportat l’associació al panorama educatiu?
El que intenta sempre és la formació de mestres, i el que necessiten aquests ara és completament diferent del que necessitaven als anys 60.
Què necessiten ara els mestres?
Jo no estic ara a l’ensenyament i em guardo molt d’opinar. En aquest moment tothom sap i opina sobre l’educació, i això és difícil per als mestres. La dificultat habitual de respectar i marcar pautes ara és especialment difícil.
El 1973 va canviar l’escola Talitha, a Sarrià, per Can Tunis. Per què?
Algunes escoles privades havien demanat diners prestats als pares, uns diners que se’ls retornarien quan els nens acabessin l’escolaritat. Si nosaltres fèiem això perdríem els alumnes de classe més baixa. Era també el moment de desplegar la llei general d’educació, del 1970. L’Ajuntament de Barcelona començava a fer escoles i demanava equips. Jo vaig decidir passar a l’escola pública i anar a la primera que m’oferís feina, i la primera va ser la del barri del port de la Zona Franca. Jo no pensava en pobres ni en rics, sinó en l’escola pública, que em garantia el que jo defensava: l’escola per a tothom. Allà vaig conèixer l’associació de veïns de la Zona Franca i el seu president, Basilio González, que era mestre a la mateixa escola, i em vaig anar implicant en l’ensenyament al barri.
L’educació estava ben coberta?
Acabava la primera promoció de l’educació general bàsica i no hi havia institut, el vam aconseguir el 1974. Vaig passar-hi com a cap d’estudis i els nanos de les barraques de Can Tunis, el sector més baix de la Zona Franca, venien a l’institut perquè hi havia gent jove. Eren nanos llestos que no anaven a l’escola. Cridaven per les finestres i perquè no molestessin jo els donava una pilota i llapis i paper. Jo tenia un dos cavalls i el cap de setmana me’ls enduia al zoo. I així els anava coneixent, a ells i a les famílies. L’alcalde Socias va fer un projecte perquè hi hagués a Can Tunis habitatge, escoles i sanitat. Els gitanos volien a l’escola una persona que els conegués i els estimés, i em van reclamar. No vaig deixar Talitha per anar a un barri pobre. El procés va ser el pas a l’escola pública, l’institut, conèixer els gitanos i que ells em reclamessin com a directora a l’escola Avillar Chavorrós.
Què significa Avillar Chavorrós?
“Veniu, nens.” Va ser duríssim, qualsevol semblança amb una escola típica era pura coincidència. Em vaig trobar amb nens que no tenien sensació de l’esquema corporal, que es miraven al mirall i deien el nom del germà i no distingien la mà dreta de l’esquerra. Ensenyar-los a llegir i escriure amb una pedagogia que és molt cerebral xocava amb el resultat immediat que ells necessitaven.
Ho va aconseguir?
Sí, de mica en mica. Teníem molt bona relació amb l’Ajuntament, ens ajudava. Quan va canviar l’alcalde l’interès era buidar la Perona, un barri de dos quilòmetres de barraques que ara és la Sagrera. Can Tunis va anar quedant abandonat per l’Ajuntament i es va començar a degradar, cap al 1977. Es van anar venent els habitatges, va arribar la droga... Em van començar a qüestionar què feia jo allà i ho vaig deixar.
Quants temps va estar a l’escola?
Cinc anys. Els mestres duraven molt poc, era el moment de la droga. Vaig anar a la Generalitat, que em va proposar com a tècnica per a les escoles de suburbis. L’experiència que tenia a Can Tunis la van intentar traslladar a les escoles de barri de tot Catalunya.
Va treballar impulsant l’atenció a la diversitat. Què va aportar al sistema?
L’administració té un efecte multiplicador interessantíssim quan es decideix alguna cosa i s’aconsegueix el pressupost. Però continuava la segregació dels gitanos. En el moment de treure la gent de la Perona es mirava que els nens anessin a les escoles més properes, però les escoles no volien nens gitanos. No vaig tenir manera de solucionar-ho parlant amb les autoritats i no podia treballar contra les meves idees, així que vaig deixar la Generalitat i vaig tornar a Can Tunis.
A la mateixa escola?
Vaig començar amb Basilio González una escola de formació professional on els adolescents feien fusteria, lampisteria, electricitat..., també llenguatge i matemàtiques relacionat amb el que feien. Vam aconseguir que aquests nanos no caiguessin en la droga quan el barri era el centre més important d’Europa. El 90% dels que hi van passar estava treballant l’any 2000. Aquí em vaig jubilar.
Quina ha estat la base de la seva pedagogia al llarg de la seva vida?
L’escola és necessària i tothom té dret a l’escola. Però cada alumne és diferent. Defenso escola per a tots i educació per a cadascú. Cada alumne és diferent i la feina del mestre és, sempre dintre del possible, atendre la situació de cada nen.
S’ha aconseguit això o l’escola és encara molt uniforme?
L’escola continua fent el de sempre. Has de saber com és cada nen, què necessita, veure tant la part intel·lectual com l’afectiva i social del nen. Si el nen té facilitat per a coses manuals, has d’organitzar un programa amb coses manuals.
Això és difícil d’aplicar.
És clar, de sempre. La feina dels mestres és dificilíssima i tothom opina sobre ella. Vaig acceptar la medalla d’or pensant que és una manera de reconèixer el paper dels mestres. Es reconeix el paper dels sanitaris perquè el resultat és immediat. En canvi el resultat de l’educació és a molt llarg termini i no es valora tant.

Educació rigorosa

Rosa M. Bravo

Maria Teresa Codina va néixer el 1927 en una família de classe mitjana de l’Eixample. El 1951 va obtenir el títol de magisteri i el 1952 el de filologia clàssica. El 1955 va rebre formació pedagògica a París i a la tornada va cursar un any de pedagogia. El curs que va treballar a l’internat La Molina li va servir per orientar la seva pedagogia a una acció educativa rigorosa i científica que va implantar a l’escola Talitha, que va dirigir entre el 1956 i el 1974. Va formar part de l’equip fundador de l’Escola de Mestres Rosa Sensat el 1965. El 1974 va començar a treballar a la Zona Franca i Can Tunis fins a la seva jubilació, el 1992, amb un parèntesi entre el 1983 i el 1987 a la Generalitat. Ensenyament i posteriorment l’Ajuntament de Barcelona li van encarregar la direcció de programes d’acció especial, educació compensatòria i educació en la diversitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’assaig clínic d’un cribratge massiu en un concert a l’Apolo es reprendrà el 12 de desembre

Barcelona
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Ambient més fred

Barcelona

Díaz Ayuso inaugura el nou hospital d’emergències madrileny enmig de protestes

Madrid

El Govern aprova la millora retributiva dels MIR

barcelona

El Govern invertirà 23 milions per comprar 440 habitatges i destinar-los a lloguer social

barcelona

Budó, sobre el pont: “Estem en risc que les dades es disparin i no puguem preservar el Nadal”

barcelona

El TSJC confirma els 25 i 20 anys de presó pels dos condemnats pel ’crim de la Guàrdia Urbana’

barcelona

El Consell de Ministres dona llum verd a l’adquisició de les vacunes de Janssen, Moderna i CureVac

madrid

Barcelona autoritza 3.129 noves terrasses i ampliacions de bars i restaurants a l’espai públic

barcelona