Societat

Territori

Moments estel·lars de la Costa Brava

El nom i la costa

BRAVA · Es coneixia com a costa de Llevant, marina de la Selva, marina de l’Empordà o costa de Girona, però des que un periodista publicista espavilat com Ferran Agulló la va batejar com a Brava, aquest va esdevenir el cognom definitiu que la va erigir en un referent universal i que va convocar, primer, les elits intel·lectuals i financeres del nord d’Europa i, posteriorment, un turisme de classes mitjanes que n’ha transformat el paisatge, els usos i els costums

Segons Pla, l’adjectiu ‘brava’ provenia de Sabater, però Agulló el va utilitzar i l’hi van atribuir
El nom era una etiqueta literària, adoptada i vulgaritzada per les agències de viatges
El 1935, un decret de la Generalitat va crear el Patronat de la Costa Brava

Quan Francesc Camprodon i Lafont va escriure el llibret de l’òpera Marina, que, amb música d’Emilio Arrieta, es va estrenar el 21 de setembre del 1855 al Teatro del Circo de Madrid, el tenor que posava veu a en Jorge –el capità enamorat de la Marina que arriba d’un viatge d’ultramar–, en tocar la platja, cantava allò tan famós de “costa, la de Levante; playa, la de Lloret”, o sigui, Llevant en relació amb Barcelona, o marina de la Selva, o marina de l’Empordà o costa de Girona. Faltaven més de cinquanta anys perquè la que Pella i Forgas va proposar que es bategés com a Costa Grega de Catalunya, i en Quimet de can Creus de Blanes (Joaquim Ruyra) com a Costa Serena, adoptés el nom definitiu de Costa Brava.

Tot va començar el 23 d’abril del 1903, quan es va concedir el primer accèssit dels Jocs Florals de Barcelona a un poema presentat sota el pseudònim de Caribdis i titulat Costa Brava, l’autor del qual era Gabriel Alomar, que va explicar que els versos estaven dedicats a la serra de Tramuntana mallorquina. Per les mateixes dates, mossèn Miquel Costa i Llovera va escriure Costa Brava de Mallorca. Per acabar-ho d’adobar, el juny del 1908, el Centre Excursionista de Catalunya va voler celebrar el 700è aniversari del naixement del rei Jaume I i va organitzar un viatge a Mallorca. Entre els expedicionaris, tots dirigents de la Lliga, hi van anar Josep Puig i Cadafalch, Pere Rahola, Joan Ventosa Clavell, Ferran Agulló i Joan Duran i Ventosa, que van quedar enamorats dels penya-segats i les cales de l’illa de la calma i no van trigar a comparar-les amb les de Girona. L’apunt no seria important si no fos perquè, uns mesos més tard, el 12 de setembre, Agulló va contestar a un article publicat per Duran el dia abans a La Veu de Catalunya. En l’escrit del segon, titulat Les costes catalanes, s’hi podia llegir: “La costa catalana, des de Blanes fins als confins de la Catalunya francesa, és el més hermós que hi ha al Mediterrani... L’hermosura de la costa catalana, de la Tordera a França, i de la Costa Brava de Mallorca, no és possible apreciar-la més bé que des del mar, i encara en barco que hi faci expressament l’excursió.” L’endemà, en l’article Per la Costa Brava, Ferran Agulló replicava: “Oh, la nostra Costa Brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa, és feta pels temporals que el golf atia contra l’illa fa milers d’anys. La costa d’or que es parteixen Itàlia i França és més dolça i més somniosa, una faldada de flors, però la nostra, des de la Tordera fins al cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot. És brava i rient, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i brodada pels besos de la bonança, com una exquisidesa de monja, de monja pacient per a qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí, amic Duran, tu que amb mi les has vistes totes, aquestes costes, el maridatge del mar i de la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars, de tots els colors i formes, els tons i la transparència de les aigües i, sobretot, la llum clara, més viva, més bella que enlloc del món...”

En un article publicat al diari El País el 2008, Narcís Comadira va escriure: “El padrí va ser, com és sabut, Ferran Agulló; d’això, tothom n’està segur. Però no pas així de la pila baptismal on la van batejar. Els de Sant Feliu de Guíxols –Agulló estava casat amb una ganxona– pretenen que el bateig va ser des de l’ermita de Sant Elm. De fet, hi van posar una pedra que ho recorda. La veritat és que, si es mira cap al sud, cap a Tossa, la costa és autènticament esquerpa. Brava, vaja. Penya-segats altius de granit rosat, pins retorts, atzavares inclinades amb els seus canelobres terminals sobre fons d’aiguamarina o de safir. El mar hi bat amb força i hi fa garlandes d’escuma i hi trona profund. Els de Blanes pretenen que el bateig va ser dalt del convent –Ferran Agulló vivia a Blanes– i se suposa que degué mirar cap a Lloret, és a dir, cap a la ruyriana Sa Forcanera, cap a Sant Francesc... O sigui que el debat està entre una ermita i un convent.” Xavier Febrés assenyala que el nom el va suggerir Bonaventura Sabater, tal com va recollir Josep Pla en els Escrits empordanesos: “L’adjectiu de la costa fou donat pel senyor Bonaventura Soler, quan al Paradís de Fornells, Begur, donà un gran dinar al qual assistiren alguns grans personatges de la Lliga Regionalista, i el senyor Sabater volgué sortir diputat, cosa que, en definitiva, aconseguí. Que assistí a aquest dinar el senyor Agulló és gairebé segur. L’adjectiu provingué del senyor Sabater, però Agulló l’utilitzà i així l’hi atribuïren.”

Yvette Barbazà, la doctora que l’any 1966 va publicar la monumental tesi Le paysage humain de la Costa Brava (‘el paisatge humà de la Costa Brava’), va escriure que el nom era una etiqueta literària, adoptada i vulgaritzada per les agències de viatges i els eslògans publicitaris. L’experta va assegurar més d’un cop que, tot i el bateig fet per Agulló i Duran, la costa gironina va continuar sent una terra oblidada, de difícil accés, sense carreteres i amb moltes dificultats de transport, només freqüentada per membres de la burgesia local i per pintors com ara Jaume Vilallonga, que va descobrir Tossa i va actuar com a amfitrió de molts amics seus artistes vinguts de París. A cavall de la Primera Guerra Mundial i els feliços anys vint, hi va haver una primera colonització, inicialment per part de famílies dels pobles veïns, que hi construïen petites cases d’esbarjo, i per elles es van muntar les primeres instal·lacions lúdiques, com els banys de Sant Elm, substituts dels banys d’en Baldomero, i inaugurats a Sant Feliu de Guíxols el 1922. Més tard, hi van arribar els artistes, els intel·lectuals i els escriptors, que havien convertit el paisatge i la franquesa dels habitants en font d’inspiració, i també les famílies riques, algunes d’aristocràtiques, que van comprar les altures que dominaven el mar, lluny del brogit i la bullícia del poble. Entre Blanes i Begur, van construir mansions imponents i aïllades, com Santa Clotilde, a Lloret, i la Senya Blanca, a S’Agaró.

Fins al 1930, el turisme no va castigar una costa encara verge que es va trobar amb casos puntuals com ara el que es va viure a Tossa, quan, després del triomf del partit nazi a Alemanya, el poble va esdevenir punt de trobada de molts refugiats. Al poble hi havia una dita, “Hitler és el responsable de l’apogeu turístic de Tossa”, que condensava en poques paraules el fenomen que es va viure entre el 1928 i el 1936, quan aquella vila recòndita va esdevenir el Montparnasse català i s’hi van viure històries com la de Ludwig Steyer, que va obrir una pensió i anava a buscar clients a Alemanya amb el cotxe. Una jugada d’èxit que el va portar a comprar Can Coris, una antiga fàbrica de taps, per transformar-la en l’hotel Àncora. La història de Steyer contrasta amb la creació de S’Agaró, iniciada el 1916, quan Josep Ensesa i Pujades va obtenir un terreny per construir-hi una casa de vacances i el llegat es va anar ampliant amb successives adquisicions –el 1920 va comprar els banys de Sant Pol–, fins que es va iniciar una urbanització de luxe que volia fer de la costa gironina una zona restringida i elitista reconeguda en els mitjans internacionals.

El 1935, un decret de la Generalitat va crear el Patronat de la Costa Brava, un organisme encarregat de preservar la bellesa natural d’una zona destinada a atraure turisme estranger. La Guerra Civil ho va aturar momentàniament, però, després del 1950, quan es va trencar l’aïllament internacional a què estava sotmès el règim franquista, el turisme va esdevenir la principal font d’ingressos i la Costa Brava, un dels noms de referència del panorama mundial. Tot i les complicades comunicacions, la bellesa dels paisatges, la proximitat amb la frontera, l’obertura de noves carreteres i la popularització de les vacances d’estiu van convertir aquell enclavament exclusiu que defensaven alguns privilegiats en un pol d’atracció per a les classes mitjanes europees, que no tan sols van trencar convencions, sinó que van obligar a colonitzar territoris fins aleshores salvatges –els exemples més significatius podrien ser Platja d’Aro, Sant Antoni de Calonge i el creixement desmesurat de Lloret– en el que seria un monocultiu que va esborrar, per sempre, les empremtes del passat. Hi van arribar les estrelles de Hollywood, es va crear un sistema d’acolliment, de serveis i de lleure, i aquella costa verge ha esdevingut un espai massificat que ha perdut elitisme i paisatge, però que ha guanyat comunicacions, població i nivell de vida. Avui en Jorge i la Marina cantarien allò de “costa, la Brava; playa, la de Lloret”.

Costa Brava Ferran Agulló i tot el que va arribar

3

5

2

4

1

Contrastos i històries

L’agost del 1965, Nèstor Luján i Eugeni Forcano van recórrer la costa gironina, des de Blanes fins a Portbou, i van titular la sèrie de reportatges Contrast. A les pàgines de Destino, l’escriptor presentava la Platja d’Aro d’aquell moment com una aglomeració turística, apressada, concloent, sobre una platja que antigament s’estenia mandrosament al sol, llarga, buida i monòtona. Fa 52 anys, però, el reporter ja es queixava de les misèries urbanístiques que s’albiraven a l’horitzó, dels projectes de gratacels de més de 25 pisos que es volien aixecar al passeig de Palamós i de les destruccions de què era objecte Tamariu, on el ciment i la pedra no deixaven veure el bosc. I remarcava la molt notable salvatjada que suposava el que aleshores era l’hotel Cap sa Sal. “Tot a la costa s’hauria d’haver fet d’una altra manera, però tot ha estat tan ràpid, tan sorprenent i tan improvisat, que té tots els nostres defectes, d’un curt, molt curt, instant de la nostra vida col·lectiva: és la fotografia d’una mentalitat i unes possibilitats. En el cas del Cap sa Sal, es va voler demostrar que el poder de l’home podia destruir una geografia. És l’exemple de l’especial idiosincràsia d’un instant molt nostre”, va escriure.

Més de cinquanta anys després, El Punt Avui recull 27 moments que van canviar la costa. Iniciem el recorregut a Blanes, on Karl Faust va transformar el seu amor per la botànica en un jardí obert a la investigació. Passarem per Lloret, per Santa Clotilde, per la Tossa dels artistes i les estrelles de Hollywood, pel Begur dels caníbals i les bailaoras flamenques, pel Sant Feliu dels anglesos, pel S’Agaró de les elits i els banys de mar, pels adulteris del Mas Juny, per l’arribada d’un escriptor homosexual que teclejava a sang freda, pel Cadaqués de Duchamp i Dalí, i per l’explosió del restaurant El Bulli, que va convertir una cala perduda en una Meca universal. Són 27 històries que, si els va bé, vostès podran llegir, sense presses, aquest agost.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El nombre de morts a la demarcació ja voreja els dos-cents

girona

Desconfinament per territoris

barcelona
el confinament, en primera persona

Per quedar-se a casa

GIRONA

Reserven espai de l’ICO de Girona per a pacients de Covid

girona

La condemna per pederàstia al cardenal Pell, anul·lada

SIDNEY

El 20% de les residències encara no han comunicat la situació a Afers Socials

barclona

Les entitats no donen l’abast amb les peticions d’ajuda social

barcelona

A Santa Coloma, serveis socials i voluntaris a dojo

SANTA COLOMA DE FARNERS

Suspesa la Fira de Maig d’Olot

Olot/ Banyoles