Societat

Benestar

Futur incert lluny de casa

Prop de 4.000 menors han arribat sols l’ultim any, la majoria provinents del Marroc en arriscats trajectes

Els joves miren d’integrar-se aprenent l’idioma als centres d’acollida tot esperant regularitzar els papers

Canviar l’estigma del col·lectiu vinculat a la inseguretat

En Mohamed està més en contacte amb els seus perquè ja sap que el seu germà de 14 anys provarà la mateixa sort

No hi ha retorn. “Al Marroc, no hi ha feina i la vida és molt dura.” Com Mohamed Jarraoui, la resta de companys que conviuen amb ell al centre d’acollida tenen clar que ha valgut la pena arriscar-se per marxar i buscar-se la vida a Europa, encara que ho hagin de fer sols i amb només 14 anys. No hi tenen res a perdre, perquè allà no hi tenien futur. Al centre d’acollida on els van enviar en són 64, alguns vinguts de ciutats properes del Marroc, però d’altres han fet un recorregut més llarg, des de Mali, Gàmbia, Senegal o Algèria. No hi ha cap noia, tot i que la directora del centre, Remedios Rubio, diu que amb l’onada migratòria de l’any passat, quan van arribar prop de 4.000 menors que viatjaven sols, hi havia 70 noies.

Escoltant molt atent la conversa i amb el cap cot, Mohamed Kankou assegura que en el trajecte que va fer amagat sota l’autobús l’acompanyaven dues noies. “També eren a l’aparcament esperant el moment d’amagar-nos, però quan entren, es queden als centres d’Andalusia, no pugen amunt”, explica aquest jove de Gadir que es va vendre la bicicleta per pagar-se el bitllet fins a Tànger. Explica que va arribar a fer fins a cinc intents, el que ells anomenen “risquis”, per poder creuar dins el vaixell. Amb només 14 anys, voltava fugint dels centres d’acollida fins que, assegura, li van pagar el bitllet per pujar amb autobús a Barcelona. “El pitjor de tot és passar gana i dormir al carrer”, diu després de l’experiència que ha tingut a Lió, d’on va recular fa uns mesos. “A l’Estat francès és molt pitjor. Ningú no es preocupa de nosaltres i no fan res per tramitar els papers”, explica.

Aquest és l’objectiu d’aquests joves a qui la família envia lluny de casa, endeutant-se amb el que no tenen per pagar a les màfies que els portaran. És la manera de garantir-se el futur i aprofitar que els joves ho tindran més fàcil. La família confia que, abans de complir la majoria d’edat, aconsegueixin tramitar el permís de residència i el NIE i estalviar-se així els tres anys d’empadronament que la llei d’estrangeria requereix als immigrants.

Al centre n’hi ha que acaben d’arribar. “Nosaltres ens quedem en xoc amb el que expliquen, però ells ho viuen com una aventura”, explica Rubio, que no perd el somriure per a cadascun dels nois que s’acosten a saludar-la i que coneix pel nom. Amine El Alami no té cap problema a explicar el malson que va viure dins la barca carregada amb una vintena de persones més en un periple que es va allargar 13 hores. La seva família va pagar 2.000 euros, però diu que amb més diners pots creuar amb llanxes i amb 5.000 euros fins i tot amb motos d’aigua que et porten en mitja hora. La majoria de les sortides es fan coincidir amb els divendres, aprofitant que és el dia de res i la policia marroquina afluixa la guàrdia. “Els millors dies és quan no hi ha lluna; llavors, en surten més”, diu un dels joves. N’hi ha que sense arriscar-hi la pell aconseguixen visats que els permeten estar-s’hi com a turistes tres mesos, sense intenció, però, de tornar.

Tots es mouen ben informats a través dels mòbils i les xarxes socials i saben que, un cop posin els peus a Barcelona, el primer que han de fer és anar a una comissaria o a la fiscalia de menors, des d’on els portaran als centres d’acollida. Mohamed Jarraoui fa nou mesos que va arribar i diu que, despistat, va agafar el primer tren i va baixar a Terrassa. Va ser un veí a qui va preguntar que el va acompanyar fins a les oficines de la Ciutat de la Justícia. Explica emocionat que s’està plantejant demanar permís al centre per fer una sortida d’un dia i poder-se’hi retrobar, ja que no han perdut el contacte.

La seva preocupació, però, ara és una altra. Està neguitós perquè el permís de residència no li arriba i al juny serà major d’edat. La tramitació de la documentació dels menors depèn de la subdelegació del govern a Catalunya i s’allarga en aquests casos com a mínim un any. “Quan s’acosten als 18 anys, la cara els canvia, perquè no saben que passarà amb ells. Veuen que deixen d’estar protegits i sense papers i ho tenen complicat per sortir-se’n”, explica un dels educadors, José Manel Cordeiro, que viu de prop el desànim i la frustració amb què es troben. “Hi ha la pressió de la família, que s’han hipotecat perquè puguin marxar, però sense papers ho tenen complicat per tenir feina i veus com es desesperen”, hi afegeix.

Tot i així, en Mohamed no perd l’esperança i continua llevant-se d’hora per estudiar i treure’s el graduat de l’ESO a distància. També ha tingut la sort de fer un curs d’auxiliar de pintor i és l’enveja de molts que també voldrien fer algun curs, però abans tenen el repte d’aprendre l’idioma.

De males peces, també n’hi ha

“Són uns supervivents i n’hi ha que venen de famílies desestructurades, sense límits, que donen la mala fama que s’ha guanyat el col·lectiu. Però els delinqüents i peces no són representatius de la majoria”, defensa la directora del centre que gestiona l’entitat Intress. Els primers dos mesos, es fan els informes per derivar-los per tenir recursos pedagògics o terapèutics o sol·licitar pisos tutelats on conviuen amb educadors. La demanda, però, supera l’oferta i molts perden les esperances. L’equip d’educadors i els joves s’han anat traslladat a diferents cases de colònies i albergs amb places disponibles. Els menors de 16 anys que hi arriben estan obligats a seguir allà on vagin les classes a l’institut.

La resta ha de complir amb les tasques i responsabilitats del centre, d’on poden entrar i sortir quan vulguin. Només se’ls demana l’assistència a l’hora dels àpats, que fan conjuntament, i a les classes de català i castellà. A les 10 de la nit, saben que se’ls passa llista. “Si no hi són, els diem que seran sospitosos si la policia els enxampa i si no retornen, la seva plaça l’ocuparà un altre jove”, apunta la directora.

Amb la paga d’1 euro

Una de les educadores, Roser Cases, diu que n’hi ha que aprofiten les oportunitats que se’ls donen, mentre que d’altres se’ls ha de perseguir. “Per premiar i reforçar en positiu, els qui compleixen reben 1 euro de paga”, explica Cases. Una tàctica que funciona als educadors, que també són els que acaben decidint, segons la conducta dels joves, els candidats per fer activitats fora del centre. “Tots volen sortir, però s’ha de premiar l’esforç que fan”, apunten els educadors, que els acompanyen als llocs omplint la furgoneta que tenen, de vuit places.

Per al Mohamed i l’Amine és un luxe anar fins a Mataró els divendres al vespre, a l’assaig de castellers dels Capgrossos, on diuen que han fet bons amics. Tampoc es van perdre les sortides d’estiu amb els geganters d’Arenys de Mar i amb la batucada. Ara, expliquen nerviosos que els han convidat una tarda a fer de tècnics de so a l’emissora municipal. Des del mateix Ajuntament fa mesos que es treballa amb les entitats del poble per esvair els recels que la presència dels joves havia aixecat entre els veïns.

Les dones de la comunitat marroquina van ser les primeres a visitar-los per fer tallers de cuina amb ells, una de les activitats que té més èxit al centre. Els joves diuen que no van a resar a la mesquita, però sí que l’imam els ha vingut a fer xerrades. Són coneixedors dels darrers atacs xenòfobs a Canet i Castelldefels. “Venim a buscar-nos la vida, però pel fet de ser marroquins ja ens miren diferent, com a lladres”, lamenta Mohamed Jarraoui.

Els joves tenen ganes de retornar al centre d’Arenys de Mar, d’on s’han traslladat per uns mesos. Dijous, es presentarà als veïns el pla de mentoria que la Generalitat impulsa amb els municipis. El secretari general d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós, té clar que aquesta és la millor opció de conèixer els joves en primera persona i deixar d’estigmatitzar el col·lectiu. Els voluntaris s’han de comprometre durant mig any a estar amb ells una tarda a la setmana. “Per a ells és important tenir un adult fora del centre que sigui un referent autòcton”, assenyala Amorós.

Que no caigui el wifi

L’ús de les xarxes socials, però sobretot dels mòbils, els apropa als de casa. La majoria hi mantenen contacte i des del centre se’ls deixa trucar dos cops a la setmana.“Si el wifi cau, tenim un problema”, expliquen els educadors davant una generació que com aquí està permanentment connectada. La diferència, però, és que la seva situació irregular no els permet comprar una targeta pel mòbil. En Mohameed està més en contacte amb els seus perquè ja sap que el seu germà de 14 anys provarà la mateixa sort.

Futbol i cuina.
Les activitats dins el centre, més enllà de les classes de català i castellà, deixen moltes estones mortes. Els joves poden sortir i entrar quan vulguin, però passen moltes hores jugant a futbol, que aixeca passions entre els aficionats del Barça cada cop que hi ha un partit televisat en obert. La cuina també desperta l’interès de molts d’ells.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les càrregues policials apaguen les espelmes

barcelona/Girona/tarragona/lleida
Constaten que s’avança a pas de tortuga en igualtat de gènere
Unió Europea

Constaten que s’avança a pas de tortuga en igualtat de gènere

la videoteca

L’ermità que no te vertigen i l’ermita enlairada

UNICEF alerta que dos de cada tres menors d’edat estan mal alimentats

Barcelona
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Tarda radiant

Barcelona

Un foc en unes bales de paper afecta una empresa de cel·lulosa de Puigpelat

Puigpelat

Pep Guardiola posa la veu al Tsunami Democràtic

madrid
Miquel Rodríguez, nou comissionat de l’Agenda 2030 de Barcelona
Societat

Miquel Rodríguez, nou comissionat de l’Agenda 2030 de Barcelona

Milers de persones omplen la plaça de Sant Jaume i Via Laietana de Barcelona

barcelona