Societat

Francesc Torralba

Filòsof

“Viure en un univers volàtil i provisional crea frustració ”

Les persones han de treballar la vida interior per tenir fortalesa, saber quina és la seva identitat, les seves conviccions...
És un gran repte educar la interioritat en entorns laics en què, sobretot, hi ha acció, velocitat, i parar-se és, fins i tot, contracultural
Comença el seu llibre Món volàtil. Com sobreviure en un món incert i inestable amb una citació de Karl Marx: “Tot allò sòlid s’esvaeix en l’aire. Tot allò que creiem segur ja no ho és.” Marx tenia raó, aleshores?
En aquest punt, totalment. És una frase que es troba en el Manifest del Partit Comunista del 1848, que van signar Marx i Engels, que anticipa l’escenari que vivim, un escenari molt volàtil pel que fa a la política, l’economia, els vincles humans... Ell ho deia en un altre context, però la frase descriu molt bé la situació actual. Es pot estar d’acord o no amb Marx però la frase descriu el que vivim: que tot allò sòlid percebem que s’està desfent en l’aire.
També cita Zygmunt Bauman, que va parlar de la societat líquida. Però, segons vostè, ara ja som més enllà.
Ell parteix dels tres estats de la matèria: sòlid, líquid i gasós. El sòlid sempre evoca resistència, seguretat, estabilitat. En canvi, el líquid ja evoca fluïdesa i molta imperceptibilitat; ara el tens aquí, ara el tens allà. El volàtil encara és més imperceptible i més difícil d’agafar, de conceptualitzar. Perquè el líquid, al capdavall, es manté, però allò volàtil és més difícil d’atrapar. Quan diem món volàtil ens referim a com determinades realitats que semblaven molt sòlides (algunes ho havien estat molt de temps) es descomponen a l’aire en mil partícules. Això ha passat amb partits polítics, amb empreses, amb relacions humanes... Empreses que havien estat 200 anys ja no hi són. La crisi ha volatilitzat moltes realitats que ens semblaven sòlides. Vivim en un món gasós, on tot se’ns desfà ràpid.
També molts valors que havien sustentat la societat, com ara el compromís, l’esforç i la solidaritat, ara desapareixen.
Valors, rituals i pràctiques que havien fonamentat la vida de les persones s’han, senzillament, volatilitzat. Les generacions més joves tenen altres valors, noves tendències, nous costums, nous déus, nous ídols... Però no sabem quant duraran. Tinc la impressió que molt poc, com estrelles que s’encenen i s’apaguen. Per exemple: emergeix l’ecosensibilitat. Aquest és un valor que té molta força, però no sabem si arrelarà amb solidesa o, d’aquí a dos anys o a cinc, ja no existirà. Tot és molt provisional, en les coses personals, en les professionals... I viure en un univers tan provisional no és fàcil.
Interpreto món volàtil com a negatiu.
Té elements negatius, però, per a les generacions més joves, aquest entorn volàtil ja forma part del seu hàbitat. Per exemple, en el món laboral. M’he trobat exalumnes, alguns ja de 35 anys, que ja han treballat en deu llocs, sempre amb una gran precarietat. Ara, ja no passa allò d’acabo la universitat, treballo 40 anys en una empresa, em caso, tinc dos fills, tinc una vida estable. No. Alguns dels meus alumnes han canviat de parella cinc vegades i d’empresa, sis, i han treballat en diferents països. Estan més adaptats a aquesta provisionalitat. En canvi, aquell que vivia en un univers molt estable, quan es troba davant d’aquesta volatilitat, s’ensorra. Li cauen els fonaments. A les generacions més grans, els qui passem de 50, ens resulta molt més difícil adaptar-nos.
Allò que crèiem segur ja no hi és. Europa, Occident, i els seus valors fundacionals, la justícia, les institucions, la democràcia, la llibertat... trontollen.
Això és molt seriós. Europa té una ànima intangible feta de valors que s’han anat construint al llarg del temps. La solidaritat, la fraternitat, la llibertat, la tolerància, la separació entre la política i la religió, la igualtat... Hi ha una sèrie de valors que ens han configurat com a ànima europea. Quan aquests valors esdevenen febles què passa? Que l’ànima es va desvirtuant i apareixen nacionalpopulismes, actituds xenòfobes que no tenen res a veure amb els valors de la civilització occidental i, en canvi, entren amb molta força. Irrompen amb força perquè no hi ha valors resistents que plantin cara i s’hi oposin. Aquesta és la situació: que allò que donàvem per assentat ja no hi és. En un context volàtil, podem donar res per segur. La democràcia, per exemple. Està assegurada? No, no ho està; s’ha de defensar amb les dents cada dia. La igualtat entre home i dona està assegurada? Ni parlar-ne. S’ha de defensar amb les dents. I per defensar-ho amb les dents has de pensar que és fort, hi has de posar la pell. I això és el que ens falla.
Tot això provoca angoixa. Cada cop més gent té depressió i cada cop les farmàcies venen més tranquil·litzants.
Necessitem seguretat, estabilitat, saber a què ens hem d’atenir. Si tu ets en un entorn on, per exemple, no saps si seguiràs amb la teva parella els pròxims sis mesos, no saps si seràs en l’empresa on treballes d’aquí a sis mesos, no saps en quin país viuràs d’aquí a sis mesos... tot això dona una sensació de neguit, d’angoixa, de desassossec, que fa que necessitis determinats bàlsams. Hi ha qui troba el bàlsam en determinades pràctiques orientals, les meditacions, els iogues... d’altres troben el bàlsam en els fàrmacs o en l’esport. El que es busca és una certa pau en un context tan tumultuós. Però és veritat que aquesta incertesa genera uns efectes en la psicologia del subjecte i això, de retruc, fa molt difícil la planificació i emprendre. No saber com seran les coses porta al blindatge i a la por.
A Món volàtil parla de Nietzsche i d’aquell superhome que tot ho redueix a petites proporcions, que manipula grans paraules buides de contingut.
Sí, aquest és un apartat molt bonic del discurs a Així parlà Zaratrusta, el discurs de l’últim home, i descriu aquell home que vindrà i que, en certa manera, molts han interpretat que som nosaltres. Subratlla aquesta tendència a banalitzar les grans paraules, paraules com ara amor, llibertat, felicitat, dignitat, que hem reduït a la mínima expressió; les hem fetes low cost. Això porta a una reducció semàntica de grans paraules, per exemple, la paraula diàleg. Com la utilitzem, sobretot en boca de molts polítics? Sabeu la de milers de pàgines escrites sobre el diàleg? La densitat que té aquesta paraula? O la paraula felicitat. O la paraula amor, avui reduïda gairebé a un intercanvi sensual entre dues persones. Com podem reduir a la menuda aquestes paraules? Molt propi de la nostra societat: reduir les grans paraules a gairebé a titulars, a 140 caràcters en un missatge.
Hem reduït la felicitat a posseir.
La paraula felicitat és una de les més destruïdes semànticament. En publicitat, és brutal com s’utilitza. Si te la presenten lligada a un estat de riquesa, o de joventut, o d’èxit, o de bellesa és una felicitat molt excloent, perquè si ets vell, no tens èxit, o ets lleig, ja te’n pots oblidar. Hem de criticar aquesta concepció de la felicitat. El que hem de fer és qüestionar aquestes idees perquè van calant i ens porten a fer uns itineraris que, suposadament, ens donaran la felicitat i el que ens generen és una gran frustració.
I l’amistat. Ara és al Facebook.
Amistat és una altra paraula que està sotmesa a un procés intens de degradació semàntica. Tenir 500 o 1.000 amics al Facebook... Però, a veure, vostè sap què és tenir un amic? Parlem de veritat del que és un amic: quan estàs malalt, quan estàs enfonsat, a qui pots trucar? Qui et ve a veure? Hi ha una sèrie de principis de verificació de l’amistat que no et fallen mai: quan les coses et van molt malament, amb qui pots comptar? En canvi, quan les coses et van molt bé, et surten amics com bolets. Hem de fer una anàlisi de com utilitzem les paraules i com al final els donem un significat que és completament epidèrmic i que traeix molt el significat originari. Els qui som en l’àmbit de les humanitats, sigui de la filosofia, la teologia, l’antropologia, l’ètica... hem de fer un esforç per ajudar els més joves a pensar críticament aquests mots que es presenten gairebé amb un sentit unívoc i suscitar el pensament crític. Que quan vegin una tanca publicitària diguin: “Realment aquest mòbil em farà feliç o és un ham perquè el consumeixi?”
Manté que s’han de recuperar paraules que ja no tenen cabuda entre nosaltres: compromís, dependència, desconnexió.
Avui està prohibit desconnectar, i la paraula compromís està en desús. Fa molta por, perquè vol dir lligar-se un dia i un altre dia i posar-hi el coll. Avui, el compromís és molt volàtil: avui sí, demà no ho sé. El voluntari de tota la vida és el que va a l’entitat dilluns, dimecres i divendres peti qui peti i és allà ajudant. El voluntari volàtil és el que avui hi va i potser no l’hi veuran més en sis mesos. El compromís s’ha desgastat molt en tots els camps: polític, social, econòmic, religiós...
També hem donat l’esquena a la mort.
Sí, perquè vivim en una societat suposadament de la il·limitació i que, per tant, ho podem conquerir tot: podem ser permanentment joves, atractius, sans... I no obstant això, ens morim. I es moren les persones que estimem. I això és una bufetada en la societat de la il·limitació, perquè fa que t’adonis que ets limitat, i no ho volem reconèixer. I ho amaguem.
Com hem de sobreviure en aquest món volàtil? Com diu al llibre La interioridad habitada, cal mirar l’interior?
Això és bàsic. Avui, vivim la vida exterior, tot el dia pendents de la pantalla, de l’estímul, del missatge, del correu electrònic, del Whatsapp, que ens porta molt a una dispersió, a ser consumidors de novetats: el que és nou al matí ja és vell al migdia! En canvi, el que tenim poc treballat, oblidat, és la vida interior. Però les persones han de treballar la vida interior per tenir fortalesa, saber quina és la seva identitat, les seves conviccions, per saber què volen fer amb la seva vida. Cal reflexió, autoanàlisi, capacitat d’endinsar-se en un mateix, aprofundir, interioritzar. Són pràctiques que hem d’ensenyar a tothom. Hi ha persones que reflexionen molt i n’hi ha que viuen com en un frontó, responent només a les pilotes que arriben, se’ls ha de dir: “Però, escolti, abans de respondre pensi si paga la pena respondre!”
L’educació de la interioritat no és un luxe ni una qüestió menor. Vostè diu que és una necessitat.
És una necessitat imperiosa perquè hi hagi persones lliures, perquè constantment som estimulats i els estímuls que rebem són sempre: “Compra!” Quan hi ha interioritat, t’arriba l’estímul, pares i et preguntes per què has de respondre, com has de respondre i a qui respondre, perquè tothom et vol convertir en un consumidor. Una persona que té vida interior és la que és capaç de distingir: “A això dic que sí, i a això dic que no.” Això és l’acte lliure. Treballar la vida interior és un antídot contra la manipulació.
Cal potenciar la interioritat a l’escola?
A l’escola, a vegades s’hiperestimula la canalla, però també hi ha d’haver espai per al silenci. Als infants, els ensenyem a meditar? A pensar? A criticar determinats missatges que els arriben? Al final, anem absorbint milers de missatges com esponges i ens creiem lliures! Crec que l’escola ha de fer una gran transformació per recuperar l’individu i la seva capacitat reflexiva.
Com es treballa la interioritat en una societat laica?
La interioritat sempre l’havíem treballada en contextos religiosos: una persona anava una hora a un temple, s’hi estava en silenci, sentia una paraula, meditava, analitzava els seus actes, projectava la setmana i tenia un text inspirador, l’Evangeli. Això avui no es dona, però, en canvi, la necessitat d’aturar-se i reflexionar hi és igual. A la gent sovint li falten el temps, els instruments i les paraules inspiradores, i aquest és el gran repte: com educar la interioritat en entorns laics en què, sobretot, hi ha acció, velocitat i parar-se és, fins i tot, contracultural.
La interioritat està mal valorada.
Està infravalorada. En canvi, quan la valores, tens una persona feta, amb personalitat, amb llibertat, tens algú, i no només un recipient d’estímuls. Són les persones que necessitem en la societat, persones amb capacitat de discernir.

El dit a la nafra

El doctor en filosofia i teologia Francesc Torralba, catedràtic de la Universitat Ramon Llull (URV), és una de les veus més lúcides dels nostres temps i en els seus llibres acostuma a posar el dit a la nafra, allà on més cou: la creixent incomunicació en la nostra societat, la descomposició dels valors tradicionals i la pèrdua d’un món sòlid i d’unes creences a què aferrar-nos i de la frustració que ens genera tot plegat.

Entre els seus llibres hi ha El sentit de la vida, No passeu de llarg, El valor de tenir valors, Un mar d’emocions, Córrer per pensar i sentir i Saber dir no. Els seus darrers llibres són Món volàtil (Columna en català i Kairós en castellà) i La interioridad habitada (Ediciones Khaf).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els Mossos aplicaran nous mètodes contra els aldarulls aquesta tardor

barcelona
Antoni Ballabriga
Director global de Negocio Responsable de BBVA i copresident del Comitè Directiu d'UNEP FI

“Les noves generacions ja estan exigint solucions”

societat

L’ICS substituirà els vehicles per altres de sostenibles

BEATRIZ SORA
PROFESSORA DELS ESTUDIS DE PSICOLOGIA DE LA UOC I INVESTIGADORA DEL GRUP EHEALTH LAB

“Hi ha tècniques psicològiques per aprendre a conviure amb el dolor crònic”

BARCELONA

El campament de firaires es manté al parc de la Devesa

girona

Carmena fa una crida al diàleg evocant el “parlem”

barcelona

Un nou algoritme permet identificar les persones amb més risc d’Alzheimer

barcelona

La demència redueix de 8,8 anys de mitjana l’esperança de vida

girona
Li resta un any per regularitzar-se

Li resta un any per regularitzar-se