Societat

opinió

Caos o solidaritat

Passen els dies i cada vegada amb més força se’ns apareix un context de crisi sense precedents amb poques esperances per a moltes persones que han caigut i continuaran caient en situacions extremes de vulnerabilitat i d’exclusió. Els governs estatal i autonòmics reconeixen, no sempre públicament, que amb l’actual sistema de protecció no poden resoldre la situació. Argumenten que és inadequat, insuficient i, malauradament, no té capacitat de resposta a problemàtiques que afecten milers de famílies. Pobresa, habitatge, atur, bretxa digital entre els infants..., diversos factors que sovint coincideixen en una mateixa llar. I tenen força raó els nostres representants quan addueixen la feblesa de les nostres polítiques socials; només cal recordar que la renda garantida de ciutadania tan sols dona cobertura al 8% de la població en risc de pobresa, 127.000 persones beneficiàries segons les darreres dades.

No ens cansarem de recordar d’on venim: encara no havíem superat la crisi de 2008 quan va aparèixer la Covid-19 reblant el clau de la crisi. Aleshores dèiem que ens trobàvem en un canvi d’època i alguns una mica utòpics vam pensar que d’aquella experiència n’aprendríem per construir altres models de convivència, de producció, de respecte al medi ambient, de reconeixement dels drets de les persones i d’inversió publica pel bé comú. Però la realitat ha demostrat que aquells objectius van quedar oblidats ben aviat i les retallades pressupostàries, les reformes laborals per abaratir la contractació, el menyspreu a un medi natural que no és nostre, la priorització del benefici propi i l’oblit de l’obligació de pagar impostos ens han conduït a una societat polaritzada, feble i fracturada. Una societat que ara és colpejada novament i no és capaç d’enfrontar-se a una pandèmia sanitària, però també social i econòmica, que posa en qüestió la globalitat del model dominant.

Aquests dies s’han donat moltes dades sobre la realitat que estem vivim a Catalunya: més de 72.500 nous aturats en dos mesos (fins a arribar a un total de 467.810), més de 715.000 treballadors afectats per ERTO, un 12% de treballadors pobres, un 29% de pobresa infantil, 50.000 famílies que no disposen d’ordinador ni connectivitat perquè els seus fills puguin estudiar... Les entitats socials constaten els efectes en primera línia: la demanda de productes alimentaris s’ha triplicat i moltes famílies que viuen en infrahabitatges o en habitacions rellogades no saben si podran pagar el lloguer del proper mes.

Davant d’aquest context, la resposta de l’Estat serà un ingrés mínim vital que preveiem del tot insuficient. Més enllà de les mesures que pretenen salvar l’economia, aquesta prestació no resoldrà ni tan sols la problemàtica de la pobresa més severa, ja que no reconeix les persones migrades no regularitzades que treballaven en l’economia informal i, alhora, exclou la població que ahir tenia uns ingressos i avui no té res perquè pren com a referència la declaració de renda, que reflecteix una realitat avui ja inexistent. També deixa fora, malgrat que estiguin en la més absoluta pobresa a causa de la pandèmia, aquelles persones que estalviant tota la vida han aconseguit un patrimoni, com és l’habitatge on viuen, el valor del qual supera els 100.000 euros.

Cada vegada són més les veus que s’alcen recordant els drets de les persones que un hipotètic estat de benestar, avui en fallida, hauria de preservar. Però davant la impotència del sistema per respondre a les demandes emergents, sembla que quan l’esperança toca fons es produeix una reacció de la ciutadania que no està disposada a deixar-se vèncer, i sorgeixen iniciatives des de l’àmbit social i comunitari aixecant la bandera de la solidaritat, l’autogestió i la col·laboració. Moviments disposats a treballar per als barris i els seus veïns que generen noves sinergies fruit de la coproducció publicoprivada sense afany de lucre i permeten trobar solucions a problemàtiques pendents. El projecte Lliures de pobresa, d’exclusió i de desigualtats –que impulsem ECAS, Òmnium Cultural i Coop 57– comparteix aquest esperit i finança iniciatives que treballen per aturar i revertir la precarietat, accentuada ara per la crisi de la Covid-19.

Potser no tot està perdut i, mentre el poder polític no respon com seria necessari, la corresponsabilitat de la societat civil podrà ser el contrapunt a aquesta crisi per revifar l’esperança i recórrer el llarg camí que tenim al davant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Repunt de casos de Covid, amb 1.197 positius i 28 morts

Barcelona
societat

El parc Güell culmina les obres de restauració i ho obre tot al públic

Societat

“Esperem que només sigui un any”

barcelona

Tres morts en un foc en un pis trampa a la Barceloneta

barcelona

S’aixequen les restriccions a Figueres i Vilafant

FIGUERES

El Trueta i el Santa Caterina ja han fet prop de 3.000 videoconsultes

GIRONA / SALT
AMADEU CARBÓ
Folklorista

“Per Santa Maria el blat ja era al sac i ben lligat”

barcelona

Més de 400.000 britànics intenten tornar a casa

Londres

Forta pedregada a la Garrotxa i el Pla de l’Estany

girona