Societat

L'inici de la dictadura

Els catalans de Franco

Falangistes i carlinsvan competir per manar en una terra esquiva que volien netejar de catalanistes i anarquistes
D'altres es vanreconvertir i van abjurar del seu passat, com ara Valls Taberner i el periodista Carles Sentís

Capítol 65


En l'entrada de l'exèrcit franquista a Catalunya els vencedors es preparaven per passar comptes i repartir-se el pastís que representava un poder absolut i arbitrari. Falangistes i carlins rivalitzaven per presentar-se davant del dictador com els més apropiats per poder conduir una Catalunya que sabien especialment esquiva, ja fos pel component catalanista, ja fos pel component obrerista. Els falangistes al·legaven que amb el seu discurs nacionalsindicalista eren els més preparats per fer front a una massa obrerista sobretot anarquista; d'altra banda, els carlins afirmaven que el seu discurs tradicionalista podria apaivagar o reconduir un esperit de catalanitat alliberat del catalanisme. Això succeïa al dessota de les grans unanimitats que acompanyaven en públic qualsevol acte de la unificada Falange Española Tradicionalista i de totes les institucions franquistes. Mariano Calviño, Josep Ribas Seva i Carlos Trias Bertrán van ser els principals capitostos de la Territorial de Catalunya de Falange que anaven planificant què farien en conquerir militarment Catalunya.

Però més enllà d'aquestes disputes, el 1939 els catalans de Franco s'afanyaven a prendre posicions i utilitzar el seu full de serveis a l'Espanya franquista. Molt pocs podien dir que sempre havien estat contraris a la democràcia i el catalanisme, com sí que podia enorgullir-se'n el cacic de Tortosa Joaquim Bau, que podia afirmar que era l'únic diputat català de l'etapa republicana que havia votat contra l'Estatut. Sí que n'hi havia molts més que podien esgrimir les seves intervencions durant la guerra, des dels que havien col·laborat amb els serveis d'espionatge i propaganda fins als qui havien posat en marxa la revista Destino. Eren els catalans de Burgos, que s'estaven a la rereguarda, més o menys còmodament instal·lats, i als que calia afegir els qui podien fer valer la seva condició d'excombatents, com els que havien combatut en el terç de Nostra Senyora de Montserrat, i també els excaptius, que havien estat detinguts en presons republicanes, i també aquells que havien fugit de la zona republicana. Tots podien reclamar la seva part del pastís, perquè la depuració de la Catalunya republicana permetia que els guanyadors aspiressin a tot tipus de beneficis particulars, des d'una plaça d'ordenança en un ajuntament fins a la concessió d'un estanc o una càtedra universitària.

Ocupar el poder

En anar conquerint el territori, els catalans de Franco van començar a ocupar els llocs de comandament. Tanmateix, la seva capacitat efectiva era força limitada i es circumscrivia a l'àmbit local, i la seva presència en els òrgans del poder central era mínima, ja fos al govern o a la mateixa Falange, amb excepcions com ara Josep Maria Fontana i Eduard Aunós, aquest darrer ministre el 1943. Però com dèiem, els franquistes catalans no podien aspirar a gaire més que càrrecs locals, poc rellevants en un règim tan piramidal i jeràrquic com el franquisme. Per començar, després de caure Barcelona, durant uns mesos es va establir un règim especial d'ocupació, que deixava tot el poder real en mans dels militars. Cal tenir en compte que en l'esquema de poder franquista les autoritats locals –ajuntaments i diputacions– estaven sotmeses sempre a l'autoritat dels governadors civils, de qui depenien els seus nomenaments i futur polític. La immensa majoria de càrrecs municipals van recaure en catalans de dretes, i van sobresortir-ne alguns noms, com per exemple Miquel Mateu, alcalde de Barcelona el 1939 i amic personal de Franco, o altres alcaldes amb un cert pes, com ara Josep M. Marcet a Terrassa (alcalde del 1940 al 1960) i Víctor Hellín (alcalde a Lleida del 1943 al 1952). Clar que el règim no esperava que aquests alcaldes fossin gaire actius, sinó més aviat pura corretja de transmissió dels seus superiors. Un cas singular és el de Josep M. Milà Camps, marquès del Montseny i president de la Diputació de Barcelona el 1939. Monàrquic espanyolista de provada reputació –havia ocupat el mateix càrrec durant la dictadura de Primo de Rivera–, va gosar fer un informe reservat en què es queixava d'algunes decisions econòmiques que perjudicaven els empresaris catalans. N'hi va haver prou perquè fos destituït per Serrano Suñer el setembre del 1939.

D'altres havien de reconvertir-se, i abjurar del seu passat, com Ferran Valls i Taberner, que va escriure La falsa ruta, seguit dos dies després per Carles Sentís amb un títol ben expressiu: “¿Finis cataloniae? El fin de una película de gangsters, simplemente.” Tant Valls com Sentís volien posar l'accent en una distinció entre la Catalunya real i la Catalunya ideal. La Catalunya ideal era un engany que haurien promogut els intel·lectuals catalanistes des de la Renaixença, i que s'havia convertit en un programa polític perillosíssim, culpable també de l'esclat de la Guerra Civil. Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Carles Riba i tants altres haurien inventat una cultura que volia ser nacional. Enfront d'aquesta idealització existia una Catalunya real, que era la que representaven els catalans que entenien el seu paper regional dins de la nació espanyola. Aquests eren els cridats a denunciar i combatre la cultura catalanista, i a contraposar-ne un projecte purament folklòric. Per això suprimien l'Institut d'Estudis Catalans i creaven un Instituto Español de Estudios Mediterráneos. I per això mateix es van cuidar de controlar ràpidament instàncies privades, com l'Ateneu Barcelonès, que havia de programar aquells primers anys les conferències que decidien des de la Falange. Desacreditar els intel·lectuals catalanistes era un objectiu fonamental. Per exemple, a la Solidaridad Nacional falangista es va publicar una llarga sèrie intitulada Fantasmones rojos, en què es ridiculitzava polítics i intel·lectuals. En virtut d'aquests retrats Pompeu Fabra era un vividor del catalanisme; Bosch Gimpera era “Perot lo lladre”; Rovira i Virgili, “un deformador de la historia”, i Carles Riba, “el puríssim intel·lectual firmant de manifestos”, i de la mateixa manera Pau Casals era la prova fefaent que “es pot arribar a ser un geni en una especialitat artística i portar-se en d'altres com un autèntic ase”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Revoquen la llibertat vigilada al menor de la dessuadora taronja

barcelona

Ribó diu que un dels “dèficits” de la sanitat catalana és el “sobrecost” de la gent que ve a Catalunya a operar-se

Barcelona

Barcelona començarà a cobrar un impost de residus a partir del maig del 2020

Barcelona

L’AMA exclou Rússia de les competicions internacionals durant 4 anys

Moscou

L’Observatori del Món Rural constata una desacceleració del despoblament rural

barcelona

Barcelona reforçarà l’L1 de metro i posarà bus llançadora pel tall de l’R3, R4 i R12 per les obres als túnels de Glòries

Barcelona

Tot el transport, en temps real

barcelona
MAGALY CASTILLO
FEMINISTA I ACTRIU QUE FA DEL TEATRE POPULAR UN ESPAI DE REVOLTA CONTRA LA VIOLÈNCIA SEXUAL

“A Nicaragua el masclisme reprodueix la dictadura”

Barcelona

Ecocalculadora per conèixer l’impacte dels desplaçaments

barcelona