Societat

Afusellar el nom i la memòria

El gironí Carles Rahola va ser l'únic escriptor català que el règim franquista va condemnar a mort arran dels seus escrits. Va ser executat el 15 de març, avui fa 75 anys

El règim franquistava intentar esborrar qualsevol rastre de Rahola i de la seva prolífica obra
Els tres articlesque el van condemnar a mort no són ni els més crítics, ni els més radicals, ni els més durs

“Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la nostra noble i estimada Girona ni qualsevol altre indret del món.” Paraules de Carles Rahola, un dels intel·lectuals gironins i catalans de referència assassinat pel règim franquista el 15 de març de 1939, tal dia com avui ara fa 75 anys. Un clam que prové d'un romàntic, d'un idealista, d'un home pacífic i positiu, d'un moralista vocacional que el règim opressor va acusar de ser “un dels més grans separatistes de Girona”, motiu pel qual el va condemnar a mort.

I Rahola va ser empresonat, aïllat, desprestigiat i abocat a una mort cruel, solitària, de matinada, a la tàpia del cementiri de Girona, executat per un escamot d'afusellament. Va ser l'únic escriptor català afusellat pels seus escrits. I no només això. El franquisme va intentar silenciar la seva veu i evitar la difusió de la seva obra. Tal com explica Narcís -Jordi Aragó en el seu llibre Periodisme sota sospita, “el 15 de març de 1939 van afusellar també el seu nom i la seva memòria”. Aquell treball minuciós que durant tants anys va exercir el règim franquista amb l'únic objectiu de posar fronteres al coneixement i a la cultura per sotmetre la voluntat i la llibertat del poble.

I Rahola va ser un dels damnificats. I durant molts anys la censura es va mantenir. “Els botxins tractaven d'esborrar qualsevol rastre de la víctima”, continua explicant Aragó. Es va prohibir la venda dels seus llibres, es va impedir qualsevol referència a l'autor i des de la resistència intel·lectual gironina s'havia de recórrer a subterfugis per intentar que Rahola no s'enquistés en l'oblit.

Van ser els impulsors de la revista Presència els que, d'amagat, van tramar el merescut homenatge a Carles Rahola. Un reconeixement que segurament va arribar més tard del que es desitjava, però va arribar: va ser el 22 de maig del 1976, trenta set anys després del seu assassinat. Presència va editar un número monogràfic amb opinions de més de vint escriptors i polítics. Aquesta va ser l'espurna que va encendre la consciència dels gironins per recuperar la memòria d'un dels seus intel·lectuals més prolífics i compromesos. I a partir d'aquí van seguir un munt de reconeixements que han tornat a situar Rahola al lloc que es mereix.

Carles Rahola i Llorens va néixer a Cadaqués el 28 de juny de 1881. Era el petit de cinc germans i quan tenia tres anys la família va marxar a viure a Girona. El seu pare regentava una impremta, que posteriorment va passar a mans del seu germà, Darius, i que va ser la llavor del diari L'Autonomista, de caire republicanofederal, del qual Rahola va ser articulista i l'ànima. Amb disset anys, va començar a treballar com a escrivent de la Diputació de Girona, on va iniciar una carrera ascendent que el va portar, el 1932, a ser el màxim representant del govern català a les comarques gironines quan va passar a ser comissari delegat de la Generalitat.

Una correctíssima dissidència

“Rahola va ser un intel·lectual compromès, sobretot compromès amb l'època, amb el poble, amb la situació que li va tocar viure. Un intel·lectual conscient, que va defugir sempre l'elitisme i la pedanteria. Rahola sabia que viure és lluitar”, va escriure Josep Maria Terricabras en el llibre de commemoració del setantè aniversari de la seva execució, Nou breviari de ciutadania. En definitiva, se'l pot definir com un home bo, en el sentit més ampli de la paraula. En esclatar la Guerra Civil, va desestimar la idea de fugir perquè no temia sofrir represàlies i va ajudar capellans, republicans, gent de dretes, amics i familiars que fugien de la guerra per motius ben diferents. I aquí es van aferrar els membres del tribunal militar que el va condemnar a mort. Tergiversant totalment la realitat, trobaven totalment justificada aquesta dura condemna perquè s'havia demostrat que Rahola era un gran “influyente entre los elementos marxistas”. Com, si no, podia haver salvat persones de dretes i capellans si no era un “rojo separatista” important? El fet de ser bona persona no feia al cas.

A Rahola se'l pot considerar periodista, historiador, assagista i fins i tot filòsof. Al seu currículum li hem d'afegir acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i impulsor dels primers Jocs Florals a Girona, el 1903, a banda de ser l'autor de nombrosos articles, pels quals va ser guardonat moltes vegades. Tres d'aquests escrits, però, van ser el motiu de la seva mort. No eren els més crítics, ni els més durs, ni els més radicals. Van ser aquests com podien haver estat uns altres. I de la sentència es desprèn que els membres del tribunal i el jutge militar instructor ni se'ls van llegir. Són “Contra l'invasor”, “Refugis i jardins” i “L'heroisme”, tots publicats el 1938. “Tres articles d'una correctíssima dissidència que, tanmateix, van ser els únics fets provats del delicte de rebelión militar”, indica Aragó.

Escriure fins al darrer moment

A Rahola, com a la resta de presos polítics de l'època, se li va prohibir la visita de familiars durant el seu empresonament. Però ni tan sols en les seves darreres hores va deixar d'escriure. Ans al contrari. I ho feia en qualsevol tros de paper que aconseguia, de manera clandestina, que amagava enmig dels paquets que s'entregaven a la família. Durant els seus catorze dies de confinament, període en què va viure pendent si li commutaven la pena de mort, Rahola es va acomiadar dels seus. Textos durs i carregats d'emoció i de patriotisme.

Però el 14 de març va arribar la confirmació de la pena. La seva mort estava decidida. A les onze de la nit un funcionari va obrir la porta de la seva cel·la i el van conduir a una habitació on se li va llegir la sentència. Les hores d'espera següents les va passar amb un notari amic seu
i amb el capellà de la presó. I a les cinc de la matinada va ser conduït fins al cementiri. Allà va ser afusellat, enmig de la foscor, il·luminat per un parell de fars de cotxe. Va ser enterrat a la fossa comuna, sense presència dels familiars. Però algú va escampar terra d'un altre color, fet que va permetre a la família localitzar el cos i portar-hi flors. Dos anys més tard es va aconseguir traslladar les despulles a una tomba pròpia. La presideix una creu feta de pedra de Girona, tal com ell havia demanat en el seu darrer escrit.


L'inici de la dictadura


Capítol 84



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’Ajuntament suspèn temporalment llicències al [email protected] per fer-hi més habitatge protegit

barcelona
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Dimecres tranquil

Barcelona

El MACBA retornarà la Capella de la Misericòrdia a l’Ajuntament abans de tres mesos

barcelona

El govern espanyol porta als tribunals el ‘pin parental’ de Múrcia

Madrid

Mor pel coronavirus el director d’un dels principals hospitals de Wuhan

Wuhan

Una presa diu que Rosa Peral va ajudar a traslladar el cadàver de la seva parella “per por” a Albert López

barcelona

El síndic diu davant del jutge que desconeixia qui va pagar el vol a la final de la Champions del 2015

Madrid
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Núvols al nord-est i temperatura més baixa

Barcelona

El Govern inverteix 10 milions en tres anys per impulsar la intel·ligència artificial a Catalunya

barcelona