Societat

flors i violes

Les altres històries

Les deixalles, podrides, i les defecacions feien una pestilència horrible. No exagero!
Ens tallaren les ales de manera injusta, autoritària, inexplicable i absurda

El 1976 quedà clar que de l'organització que havia portat a termini durant 18 anys, l'Exposició de flors a Sant Pere de Galligants, la Sección Femenina de FET y de las JONS, sols restava la història. Però la por existia encara. A finals del 1976, convocades boca-orella en una reunió a la Casa de Cultura, de les persones que havien col·laborat, sols n'acudiren vuit, a les quals vaig explicar que es podia fer l'exposició sense dependència ni adscripció política. Parlarem d'una agrupació o entitat cultural. A principis del 1977, ja érem una vintena. En disposar novament de Sant Pere, podíem iniciar una nova etapa. Alguns m'acusaren de refer una iniciativa franquista. No era cert! No reférem res! Crearem una associació naturista floral que ha donat prestigi a Girona i ha traspassat fronteres.

Així, el 1977 ens atrevirem a muntar la primera exposició a càrrec d'Els Amics de les Flors. En assemblea, em nomenaren president per unanimitat, càrrec que encara tinc. Redactàrem i registràrem estatuts i inscriguérem l'associació.

El 1981, la Diputació volgué refer el museu i va ser l'últim any a Sant Pere. Sols restava Sant Domènec, en molt mal estat. Molt castigat pel setge de 1808 i quarter d'un batalló de muntanya amb 150 mules durant més de trenta anys. Abandonat els últims vint anys, prometia problemes. Era refugi de drogoaddictes, parelles sense manies, i rates, llangardaixos, mussols i ratpenats. Plovia igual a fora que a dintre. No hi havia gairebé paviment i cap vidre a les grandioses vidrieres dels finestrals. L'entrada i el cor amenaçaven ruïna. Les mules ocupaven la planta baixa i a una altura de tres metres un embigat rudimentari havia sustentat un rústic entarimat amb els catres dels soldats. Restes de roba d'aquests i mantes de les mules, era un niu de puces, polls, xinxes i paparres. Pertot, un allau de preservatius i xeringues. Les deixalles, podrides, i les defecacions feien una pestilència horrible. No exagero! Alguns observadors vomitaven! Vist ara, sembla impossible, però ho habilitaàrem en poc més de tres mesos. Tinguérem poca ajuda. Buidat de l'allau de porqueries i desinfectat a fons, va canviar. El muntatge de l'exposició del 1982 a Sant Domènec, quatre vegades més gran que Sant Pere, va ser una proesa. La gran altura interior del temple treia importància a qualsevol treball exhibit.

Les bones olors –i la bona voluntat– ens aproparen de l'Ajuntament a Francesc Carreras, jardiner major, Eulogi Bordas, aparellador, i la brigada d'Obres i Serveis. De Cobega, Antoni de Inès, cap de publicitat i RRPP, que féu una campanya de cartells arreu de Catalunya inversemblant –400 conductors de vehicles de Cobega els col·locaren–. i Miquel Tous i Ricard Baró, cap tècnic i cap de tallers i els seus equips, que debutaren amb els jocs d'aigua, llum, so i flors. L'estrena del nou emplaçament va ser sonada i ningú pogué dir que l'espectacle no el sorprengué. La col·locació de les flors dominant espais i la suau música clàssica, cant gregorià o d'autors que emplenen el silenci sense sobreeixir, selecció i gravació de D. Marca jr. deixaven clavats a molts, els quals preguntaven per l'autoria professional de l'obra. En dir-ho, molts no ho creien: decidírem l'anonimat.

El 1982, entre obres interiors i exteriors, maquinària per a l'espectacle d'aigua, llum, so i flors i la pròpia exposició invertírem dues vegades i mitja més que a Sant Pere. Un crèdit important avalat, aplaçà el problema financer i em tragué la son. Fins prop de fi d'any no es pogué liquidar. Menys arrossegar-me, ho vaig fer tot. Per variar l'espectacle, vaig viatjar a l'illa de Madeira. Vaig saber que els illencs portaven orquídies a les capitals europees a uns preus ridículs, comparats amb els de Mercabarna. Era veritat. L'illa dita “de les hortènsies” ara resta coberta d'orquídies. Amb excepció de les vares més llargues, les venien a pes. Vaig encarregar 150 vares extres i 150 quilos de vares de 80 a 100 cm. Dos dies abans d'inaugurar, un avió portuguès via Milà i Roma va fer escala a l'aeroport de Barcelona. A migdia eren a Girona. L'exposició semblava una boda de fills de petroliers! Costaren la dècima part del preu d'una floristeria i una quarta de Mercabarna. Calgué ensenyar la factura als savis. En acabar l'exposició, els expositors foren obsequiats amb orquídies. L'humitat de Sant Domènec feu el miracle: eren més florides que el primer dia... Després hauríem fet grans coses. Les inversions importants de maquinària, enllumenat i restauració de l'edifici eren fetes i pagades. Ens tallaren les ales de manera injusta, autoritària, inexplicable i absurda. El 1990, dies abans de l'exposició, rebérem un comunicat del rector de la UdG que deia que en acabar l'exposició teníem una setmana per deixar lliure Sant Domènec. Volien habilitar l'Aula Magna, cosa que no feren fins passats els anys. Els Amics de les Flors es retiraren i l'any 1991 no hi hagué exposició.

Allí hi deixàrem esforços, il·lusions, l'afany aconseguit de fer ciutat, amb 424.700 euros –70.547.000 de pessetes– invertits, dels quals un 59% cobriren les despeses de 14 anys d'exposició; un 12,8%, les obres a Sant Domènec; un 9,4, l'enllumenat; un 11,3, la publicitat i un 7,5%, la maquinària. Sols poguérem retirar motors i bombes i hi deixàrem la resta, aparedada o enterrada. La il·luminació de l'església i els quadres. La restauració de la teulada i el paviment. El moment més brillant, artístic i econòmicament sanejat dels Amics de les Flors coincidí amb la pèrdua del protagonisme, guanyat a pols amb treball, sacrifici, imaginació i anònim. Va ser una cínica, trista i dolorosa coincidència. L'Associació Amics de les Flors no mereixia aquest tracte propi d'uns delinqüents.

El 1992, uns i altres, més calmats, arribàrem a un acord. L'Ajuntament i molts d'altres ens creien endeutats fins al coll. La gran sorpresa que no devíem ni un ral ajudà –és clar– al pacte fet entre l'Ajuntament i els Amics de les Flors. Sacrificaren la part més vista de l'exposició: els efectes de llum, aigua i so. Sense Sant Domènec no hi havia on posar-ho. D'altra banda, els tècnics s'hi haurien negat. Cedí el protocol de les visites de nivell, governants, polítics i inauguracions a l'alcalde i em retirà discretament. Per a la meva gent vaig seguir al corrent dels fets. Amb protagonisme creixent del grup municipal, s'ha de ser just i dir que amb dues o tres edicions de l'exposició, amb l'excepció d'alguns detalls característics, copsaren la línia i aconseguiren que una mostra floral complexa, gran i difícil, sense reglament que limiti, i normalitzi, funcionés prou bé. Així ho dic.

Em pregunten quin és ara el meu paper. Sempre he sabut que era prescindible –recordo als lectors que tinc 87 anys– i ara em limito sols a la presidència, més honorífica que altra cosa, i no interfereixo en absolut. De l'Ajuntament, Coralí Cunyat, a la direcció executiva i coordinadora de la mostra, s'ha imposat merescudament. Posa convicció, dinamisme i clarividència en la seva tasca, afegint-hi un somriure que llima problemes. És tota cordialitat! Sílvia Planella, a càrrec de les finances, l'administració i “tota, tota i tota” la resta. És l'enciclopèdia amb cames de l'equip. Dels Amics, Montse Galí, ambaixadora de la Girona vella, és cap i enllaç amb l'Ajuntament. Ha recollit la problemàtica de la distribució de llocs. Molt difícil, la seva tasca, situada al mig de tot plegat. És la reinade l'estira-i-arronsa. Rosa Maria. Plana, incansable tercer braç de Montse Galí, dirigeix l'execució del difícil disseny de Sant Martí. Fa anys que amb deixebles i algunes mans de plat, s'acararen amb el repte. Hi ha més moguda: tan sols he citat les punteres.

La publicitat mereix un apartat. L'acurat treball publicitari que vaig dissenyar i fer els anys 70 i 80, començant pels hotels i agències de la Costa Brava, Maresme i Barcelona fins a Sitges. En un segon pas, Sud de França fins a la frontera italiana i València. Acabà en les revistes de jardineria espanyoles i de l'Europa Occidental. La cadena Ona Catalana, que jo presidia, amb 25 emissores a Catalunya, durant 14 anys emeté amb una tarifa simbòlica, a tot Catalunya. Va ser una barata i gran empenta!

Els miracles no existeixen. El treball publicitari s'ha materialitzat en resultats indiscutibles, d'afluència de visitants estrangers, estatals i catalans. La inèrcia dels mitjans propers amb l'extensa difusió feta per pròpia iniciativa és una renda guanyada amb esforços d'anys i anys. Girona ha adquirit una gran popularitat. De ser notícia per uns rius sobreeixits ha passat ha ser-ho per un fet cultural únic, importantíssim. A Europa no hi ha res semblant. L'actitud exemplar dels Amics de les Flors, la seva veterania, ofici i esperit, segueix fent de puntal a l'exposició. De totes les accions que he creat i fet per a Girona, els Amics és la més trepidant, tot i ser la meva obra desconeguda per la majoria. El grup dels que fa més de 40 anys que treballem sense més retribució que una sardinada anual fa pensar que la humanitat resta esgotada i perduda, però no pas del tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Torroella dedica la Fira de Sant Andreu al pagès jove

torroella de montgrí

Tres anys més de presó per a dos membres de La Manada

pamplona

Girona reprograma els concerts de Fires al febrer

girona

Clatellot del Suprem a Colau, que avala la concessió a Agbar

barcelona

Proposen sis recorreguts a peu per la badia de Roses

ROSES

Michelin il·lumina quatre noves estrelles catalanes

sevilla

La plaça del Mig d’Olot torna a relliscar i han de restringir-hi el pas

OLOT

Nova col·lecció de joies amb valor social

girona
Societat

Unir infància i experiència

Sarrià de ter