Jordi Bordes Castells

Jordi Bordes Castells

Carmen Amaya, ostatge de Franco

Tothom tenia per cert que el món del folklore, amb les coplas, la sarsuela i el flamenc, va ser beneficiat per la dictadura. Efectivament, no deuria tenir tantes traves perquè sovint s'adequava als gustos...

Crítica
teatre

Una cruel intimitat massa divertida

Desequilibrat. L'adaptació de Lluís Pasqual buscava insuflar la intimitat dels personatges, les seves contradiccions. Una bona idea, però, que potser no permet el vers de Lope de Vega. Perquè si hi...

Crítica
teatre

Poesia brutal

Un Bolaño visceral amb l'ofuscació de les drogues, però la mesura de la poesia. L'adaptació de Fèlix Pons, que està digerint i vomitant la parella d'actors a escena, escolta de fons el remor de les...

Crítica
teatre

Magistral

Com si fos una partida d'escacs, la trama d'El chico de la última fila segueix un guió amagat que respon molt bé al que exigeix el professor de literatura al seu alumne avantatjat: el final ha de ser...

CRÍTICA
jordi bordes

Un gegant entaforat en un didal

Interpretar Thomas Bernhard és dels reptes més complicats. Perquè té una escriptura enrevessada, amb uns temes obsessius (el teatre, la pàtria, la cultura, el desencís...) i uns personatges que exigeixen...

Crítica
teatre

Verdulaires

Egos Teatre és un grup sense complexos. Que s'atreveix amb tot i que sempre, per ara, se'n surt. Que els proposen fer un Casa sota la sorra? Doncs el deconstrueixen i escriuen una lúcida aventura amb...

Crítica
dansa

Estirar la corda

Tant catàrtic com veure perdre's una corda, cel amunt. Marcos Morau fa un pas més després de Siena (Mercat de les Flors, 2013) i depura, fins a l'extrem, tant la dramatúrgia com l'espai sonor (el collage...

Crítica
teatre

Rescat de risc, a mig camí

L'adaptació d'Ignacio García May de l'obra clandestina de William Shakespeare, amb la complicitat de quatre autors coetanis seus, és intel·ligent. Significa tot un risc perquè procura evitar el misticisme...

CRÍTICA
jordi bordes

Caure del pedestal en clau íntima

El món de la deficiència psíquica és puntual en l'escena catalana. N'hi ha exemples tan tendres com dolorosos (Nix, tu Simona, d'Albert Pijoan, Sala Beckett 2012). O també la Florentina que Ada Vilaró...