Televisió ‘low cost'

En el seu discurs Braveheart , Nina va dir una gran veritat: OT era l'única aposta d'espectacle musical en directe a la tele. La televisió és entreteniment en el sentit lúdic del terme, però fa anys que, sigui per la crisi o per la poca paciència –una qualitat que escasseja entre els directius televisius–, la televisió ha deixat de ser i de fer espectacle en el sentit original del concepte: un programa de gran format, amb presentadors, concursos, actuacions, coreografies espectaculars... tota una fanfara. I això, en el fons, era OT. Pot semblar antic, que forma part d'una televisió en blanc i negre, un gènere que les modes actuals han defenestrat, però tot és qüestió de modernitzar la idea, però sobretot del que es tracta és de diners. En el context actual les cadenes no s'arrisquen amb formats excessivament costosos perquè la fragmentació n'ha minimitzat la rendibilitat. Perquè pensen en els seus accionistes i no en els espectadors. Perquè prefereixen gastar-se els diners en drets esportius –que generen més publicitat– o en sèries pròpies que després sempre poden vendre o redifondre a La Siete o FdF. Per tot això ara s'imposa la televisió low cost. És un model que uniformitza les graelles; que aposta pel reportatge de carrer fet amb pocs mitjans però que llueix molt més que Pilar Rubio; per la ficció seguida, enllaçada una darrere l'altra, com una sessió de cinema del cap de setmana. La tele ha sacrificat l'espectacle en directe –era un element que li atorgava una vivesa que no té amb els programes enllaunats–, i amb aquest sacrifici ha esdevingut una pantalla i no una companyia.