Entrevistes postpartit

L'entrevista sempre l'acaba resolent l'entrevistat, no l'entrevistador. Perquè per molt que s'esforci qui pregunta –preparant-se qüestions enginyoses; titulars amb interrogants finals– si qui ha de respondre no té el dia o l'oratòria no és el seu fort, malament rai. I, a més, qui pregunta, a la tele i en un directe, està pendent de mil coses. Això es percep més en les minientrevistes –diguem-ne més aviat que del que es tracta és de recollir declaracions, impressions– després del partit de futbol. El periodista, sigui a peu de camp o a la llotja o en el camí de vestidors, està pendent de la connexió, de què li diuen per l'orella, de la broma del presentador –quina mania tenen els periodistes esportius de TV3 de fer humor? O és la síndrome per sortir a l'APM?... Per això, moltes vegades es té la sensació que aquest minut i mig de conversa després del partit és un pur tràmit; una escena més de la litúrgia del futbol televisat. Perquè es fan preguntes de rutina i perquè es contesta amb frases de rutina. Tot això ve a tomb per dos instants de la Zona Champions de TV3 quan Josep Maria Puig –que entre tanta autoritat fa patir– va parlar primer amb Sandro Rosell i després amb Artur Mas. Quan Puig planta el micròfon davant Rosell encara no té aquell feeling, aquella química, que tenia amb Laporta. Rosell no té la incontinència expressiva de Laporta. I qui va resoldre la situació va ser Mas, que en va dir unes quantes i amb molta ironia, fent al·lusió a les victòries èpiques i amb patiment. “Esperem que no se'ns encomani el que té Guardiola?” pregunta Puig. Desconcertat, Mas respon: “Un moment, el què, l'esperit o l'hèrnia?”. Mas, eufòric, va animar la connexió.