Què farà quan arribi als mil?

Els programes d'aniversari tendeixen a la nostàlgia autocomplaent i amb aquesta base cenyeixen el guió. També s'aprofita per ensenyar el que normalment no es veu i satisfer el voyeurisme i instint de xafarderia que mou l'espectador. I es dóna cert protagonisme als que no tenen quota de pantalla però sense els quals la broma no faria gràcia o no hi hauria públic. Els programes d'aniversari són una excusa per a l'autopropaganda.

Buenafuente va celebrar 900 edicions amb el que ha fet sempre: fer riure. I amb seccions específiques més lluïdes que altres. A Tengo una pregunta para Andreu l'humorista va contestar amb enginy. Prescindibles els gags d'Ana Morgade –la germana petita d'Eva Hache– explicant què són l'attrezzo o els cairons. Els va faltar el gag de quants cops es corda i descorda l'americana Buenafuente. Però el plató s'il·lumina quan entra la Niña de Shrek, personatge delirant, hiperbòlic... Definitivament em decanto pels personatges aparellats amb el còmic que juga a ser pallasso blanc. I si la Niña de Shrek s'ajunta amb tot el Terrat pack i elucubren com van ser els inicis, el gag et reconcilia amb el to alt que el programa tenia a l'inici. Buenafuente, encara que instal·lat ara en la comoditat de La Sexta i no en latituds més sanguinolentes, és fidel a un gènere i a un estil; a una manera d'entendre l'humor que podem considerar clàssic però no per això no vàlid. El seu xou no és de purpurina ni plomes, saps el que hi trobaràs cada nit –el seu monòleg és el parenostre d'abans d'anar a dormir– i és l'únic; és l'últim mohicà.