Cau el vel i no veiem més enllà

El periodista no és la notícia. És una obvietat, però quan el periodista és una dona sembla que costa veure més enllà. Perquè preval sempre l'estètica i no pas el contingut. I quan una periodista pregunta ens fixem amb els detalls que la feminitzen. De la mateixa manera que de Mònica Terribas hi havia qui no veia més enllà de les botes i els talons, d'Ana Pastor s'ha de destacar el vel, que li ha caigut. I li ha caigut perquè no el duia lligat sinó mig caigut; semblava una pastoreta de Fàtima. L'important no és si el vel era de seda o d'estampat de Gucci i si ha caigut de manera sensual, sinó que Ana Pastor ha abordat el president iranià com ho fa amb Aguirre o Guerra. Insistint, insistint i, si esquiven les preguntes, insistint. És ser irrespectuós? Hauríem de preguntar per què tolerem els tercers graus a amants de toreros –María Patiño no és comparable amb Ana Pastor–i en canvi a un polític –que té més coses a amagar– el periodista s'ha de mostrar menys bel·ligerant. La insistència (cridanera) és vàlida pel xou rosa, però s'interpreta com un demèrit en el periodisme polític i qui ho fa és valent. Pastor ha fet el que s'hauria de fer i que no s'acostuma a fer. Durant l'entrevista hi ha hagut tensió; moments de silenci per la traducció simultània i Ahmadinejad ha somrigut, sorneguerament, com si fos la paròdia de Muchachada Nui i ha sabut replicar: “Sé que el govern espanyol va reprimir els separatistes bascos”. Amb la seva actitud, Ana Pastor ha aconseguit que Ahmadinejad digués el que digués. I això és l'important. I això és el millor espectacle televisiu.