‘Downton Abbey'

Hi ha sèries que excel·leixen en l'estètica; tan curoses i detallistes en l'ambientació que aconsegueixen fer creïble el sempre complicat viatge en el temps que és una sèrie d'època i no donar la imatge d'una recreació casolana. Però més enllà del luxe en les formes, destaquen, a més, no tant en el contingut –les trames de fulletó s'escriuen soles– sinó en la manera d'explicar-les. A la clàssica. I això és Downton Abbey (Antena 3), que no és de la BBC ni de l'univers de James Ivory. Downton Abbey és una idea original de Julian Fellowes, guionista, entre altres, de Gosford Park i recull el llegat d'A dalt i a baix, la referència, el gran calidoscopi de la societat estratificada i classista d'abans de la Primera Guerra Mundial. Més enllà de l'elegància que les sèries britàniques tenen en el seu ADN, a Downton Abbey no li pesa la lentitud i aconsegueix fer un glossari de personatges que la converteixen en addictiva. M'agrada més el retrat que es fa del servei, els que en veritat manen. Amb tot Lord Crowley exhibeix un paternalisme, un protectorat envers els seus criats que el fan gairebé una rara avis, un perfil de senyor que es perdrà després de la Gran Guerra. Downton Abbey explica molt bé el final d'una manera de viure, del canvi a venir i amb un parell de frases i d'escenes fàcilment et fas la composició. “Què és un cap de setmana”, pregunta el personatge de Maggie Smith, o quan l'hereu, un jove advocat de vida més senzilla, entén que a cadascú li pertoca escenificar un paper i si l'ajudant de càmera no et posa els botons de puny és una ofensa a la seva feina, a la seva vida. El retrat social guanya el pols al fulletó, a la trama d'amors i desamor.