El zàping
Casades amb la tele
La televisió ha fet de la vida de les riques la nova carnassa
No vaig veure Casadas con Hollwyood, diguem-ne la preqüela de Casadas con Miami (Cuatro, diumenges a la nit). Vaig veure més capítols de Mujeres ricas de La Sexta, que va ser la primera cadena a veure en les dones frívoles –i en el personatge que es construeixen i exhibeixen– una nova moda televisiva ràpidament mimetitzada per la competència. Tele 5, sempre més espavilada, va fitxar la icona de la frivolitat –encara que ella en digui glamur– Carmen Lomana, per fer-ne el personatge antitètic de la icona del barri, Belén Esteban. En època de crisi, la televisió ha fet de la vida de les riques la carnassa perquè el poble es desfogui. Ara mateix m'imagino María Bravo i companyia com Spartacus i els seus companys gladiadors a l'arena de Capua. I s'han de mirar no amb esperit crític sinó simplement com una obra de teatre amateur. Rient-se d'aquelles operacions d'estètica que en comptes d'embellir han envellit; rient-se que el Gucci no sempre afavoreix; no amb esperit crític sinó burleta. En el primer programa de Casadas con Miami, Eva Longoria i Sofia Milos intentaven animar María Bravo, que superava una ruptura traslladant-se a Miami i organitzant una festa benèfica a Marbella, jugant a maquillar-se estirades al llit, vestides per anar a un sopar i bevent xampany rosat. Semblava una escena de Sexo en Nueva York. No eren adolescents però ho volien ser; com a mínim interpretaven aquest paper. Les dones frívoles són la versió madura i femenina dels ni ni: ni estudien, ni treballen, però aparentment viuen molt bé. I encara els paguen per ensenyar-ho.
