Reines del sud

Teresita Mendoza és una noieta mexicana, de pare desconegut i mare alcohòlica, innocent fins que una banda del carrer abusa d'ella. Després s'enamora –i com totes les dones– ho fa d'un home que no li convé: El Güero que acaba morint a mans d'uns traficants de coca. I després d'una altra violació, Teresita fuig d'aquest infern per tornar a començar a Espanya, a Melilla. Localitzar la trama en un entorn de frontera permet retratar el món de drogues i prostitució i de negocis bruts. Penúries, misèries, adversitats que forgen el caràcter de la protagonista. Així és l'inici de La reina del sur (Antena 3), ficció mexicana més crua, amb una duresa sovint sobreactuada; un to poc habitual no ja amb les telenovel·les sud-americanes, sinó en una sèrie de màxima audiència. La reina del sur és la versió dura de La dama de rosa: més realista, amb més pit i cuixa. Teresita és una heroïna. Com ho és Pepa, la llevadora d'El secreto del Puente Viejo (Antena 3), que comença com a criada seduïda per l'amor. Pareix un fill, sola en un bosc nevat i inhòspit perquè després li robin el nadó per suplantar el de la mestressa nascut mort. Sense il·lusió, jura que mai més confiarà en un home fins que arriba Tristán. No m'atreviria a dir que Sarah Reeves de Bandolera, l'anglesa que s'enamora d'un guàrdia civil, sigui una heroïna tan melodramàtica. La seva és la idealització de l'amor. Teresita, Pepa, Sarah... totes tallades pel mateix patró Burda; un guió que s'endevina. Antena 3 té fixació per aquestes reines del sud i els seus tòpics. No s'abusa en excés, però, d'aquest rol –el de l'heroïna– perquè les mestresses de casa es distreguin (i somiïn) cada tarda?