“És com si no hagués passat mai”

Els primers cinc minuts d'ETA a la ciutat dels sants són colpidors. No només perquè comença amb el testimoni de la nena de 22 mesos, ara ja una jove, l'Anna, que no recorda res. “És com si no hagués passat mai”, diu a l'Albert Om, acompanyada del seu oncle, l'home que la va salvar. I perquè més enllà de l'impacte emocional d'aquests dos minuts, l'espectador es retroba amb les imatges de la desesperació, de les sirenes, de les ordres... Hi ha també transicions d'una bellesa extrema –per situar-nos a Vic–, una al·legoria de la “ciutat dels sants” vint anys després: primer unes babutxes verdes que calcen uns peus nouvinguts, després unes sabates que han trepitjat molta missa d'onze.

Sincer, intimista, personal i professional. Però també reflexiu i reivindicatiu. Albert Om ha elaborat un documental necessari; s'havia d'explicar i no s'havia fet fins ara. Més enllà de les imatges, de les fotos simbòliques, de la veu de Ràdio Vic –és també un homenatge a la feina dels mitjans locals en tragèdies nacionals–, l'impacte són les frases dels testimonis. “Hi ha un moment per als drets, per a la política i moments per a la solidaritat, per a les persones” o “no veiem un guàrdia civil, veiem una persona” són algunes de les frases d'un documental amb clar predomini de les històries personals però que en l'última part aborda una interessant anàlisi política: no es va fer una manifestació de repulsa i el crim suposa un punt d'inflexió en el mirall fascinador que ETA exercia per a l'independentisme català. I sobretot no calla la veritat incòmoda: no va ser un atemptat contra Vic, a plaça, sinó contra la Guàrdia Civil.