ADN britànic

A l'hora del te, un company em comenta que les seves primeres referències televisives de gran producció van ser A dalt i a baix i Jo, Claudi. Més enllà que el que veiem de petits esdevé un somni bonic, un record entranyable, les sèries angleses conserven aquell saber fer, aquella distinció; i més les d'època. Antena 3, que es vol posicionar com l'aparador de les sèries més brit, va estrenar dimarts la seqüela de la gran sèrie de majordoms i senyors, de minyones i ladies: Arriba y abajo (13,4% de quota). Aquesta seqüela de només tres capítols és un excel·lent exercici de com mirar el passat i no quedar-s'hi encegat, sinó mirar més enllà: la vida continua a Eaton Place sis anys després que els Bellamy hagin abandonat la seva senyorial casa del número 165. És en aquest punt, el 1936, quan comença la història que recupera Jean Marsh –l'única del repartiment original– i que és el nexe d'unió entre les dues produccions. Perquè Arriba y abajo és fer el mateix, però fer-lo diferent; ha esdevingut una deliciosa comèdia anglesa. És el mateix procés de Sherlock: actualitzant els clàssics, però mantenint l'esperit original. Hi ha molts moments destacables del recomanadíssim primer capítol: l'escena del discurs radiofònic del rei amb els senyors asseguts a la cuina, criats dempeus i tots rígids i alçats mentre sona l'himne. Però sobretot excel·leix en els diàlegs i en el triangle femení de Lady Agnes, Lady Holland, la sogra, i la majordoma Rose. Els anys 30 són un molt bon context històric per explicar els canvis en l'estratificació social i en què el lord i la lady –uns nouvinguts moderns– necessiten dels criats, de la seva classe, perquè els ensenyin a comportar-se com els que viuen a dalt.