“La televisió forma part del periodisme cultural”

La majoria de llibres que hi ha al mercat sobre telesèries són monogràfics d'una sèrie. Hi ha llibres sobre Mad Men, Los Soprano, The Wire, Dexter, Lost... El que proposo és una lectura de conjunt; és el primer llibre en castellà que analitza totes o la majoria de sèries importants de la primera dècada del segle XXI intentant fer una lectura de conjunt.

Intento trobar un to que estigui a mig camí entre l'assaig acadèmic, el periodisme cultural i l'assaig literari. Les sèries cada cop tenen un públic més general; ja no estem només davant del públic fandom, tradicional de les pel·lícules de ciència-ficció. El llibre tant val com a introducció al fenomen –el capítol pilot que és la introducció és molt general, intenta parlar de tot el context històric– com pels seguidors que hi vulguin aprofundir.

Pel que fa al Shakespeare dramaturg hi ha moltes de les seves comèdies que, efectivament, el seu equivalent serien els millors guions. Shakespeare, Cervantes, Dickens, són autors populars de la seva època i com ells hi ha gent que està pensant molt en el món contemporani com el David Simon (The Wire), de manera que sí, podria haver-hi certes equivalències entre el treball de Shakespeare i el dels guionistes de l'HBO.

Sé que és una reivindicació quimèrica. Està clar que el mot telenovel·la està massa connotat. The Wire o The Soprano són grans novel·les però que passen a la pantalla.

És un concepte que encara no he acabat de definir; és una actitud. Hi ha obres d'art actuals que s'estan produint en universos tecnològics o narratius diferents. Una obra no només està en paper o on line o en format televisiu, sinó que s'interrelaciona amb altres gèneres, altres formats, altres llenguatges. És una gran obra en diverses manifestacions.

En la meva primera novel·la, Los muertos, ja parlava de les sèries; ara estic en una etapa que reflexiono sobre la ficció en tots els seus formats. Però, a banda, per a mi la cultura i el periodisme cultural no només han d'abordar la literatura, el teatre, l'art o la música, sinó també la moda, el còmic, els videojocs o la televisió.

Em va agradar. Dintre la gran quantitat de fils narratius que havien obert era impossible tancar-los tots; era un final prou intel·ligent i interessant, però no perfecte. Si hagués de triar una obra del fantàstic triaria Galáctica, és molt superior a Perdidos.

D'aquí a un parell d'anys m'agradaria fer-ne una reedició ampliada, perquè es tracta d'un fenomen en marxa. De les clàssiques hi hauria d'incloure En terapia i Deadwood, i de les noves, Boardwalk Empire i Lights Out.