Comunicació

El zàping

‘Generació digital'

Té un component de nostàlgia a la tecnologia dels anys vuitanta

M'agraden els programes de televisió que, tot i ser gravats, surten del plató, fugen de la tele, i fan l'esforç de presentar-se, de donar pas als reportatges, de rebre els convidats, en un entorn real. És millor que decorar el plató com si fos un pis d'estudiants. I en el cas de Generació digital, el nou programa del 33 sobre oci i entreteniment digital que es va estrenar dimecres, el context és un encert: un piset de l'Eixample que ha preservat el mosaic hidràulic –és la sala Artchimboldi de Barcelona– i en aquest entorn evocador del passat fer una aposta per l'avantguarda digital; encara que el primer programa –ens van explicar la història del Tetris, molt il·lustrativa– va tenir un gran component de nostàlgia a la tecnologia dels 80; em vaig emocionar quan Òscar Dalmau, el primer convidat, va recordar que havia programat, poca cosa, amb el sistema Basic. El que no m'agrada tant és la concessió, tot i que mesurada, a les transicions fent ximpleries. l no em refereixo a conversar mentre es fa una partida de Tetris amb el convidat o jugar al joc de les sintonies, que tenia la seva dificultat, sinó a la presència de la resta de l'equip, els col·laboradors, pul·lulant pel darrere, com si fossin els figurants en una escena de La Riera. Esperava que els col·laboradors tinguessin més pes específic en el programa i com a mínim introduïssin el reportatge, interactuessin amb els presentadors i que, en certa manera, personalitzessin el reportatge com fan a l'Espai terra o a Quéquicom. Res a dir, en canvi, als continguts; il·lustratius i intentant obrir l'espectre més enllà dels videojocs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.