‘Dues dones divines'

Tenia ganes de veure Dues dones divines de TV3. En bona part per escatir a la fi si el motiu d'haver estat un any a la banqueta esperant que algú volgués posar-la a la graella tenia alguna cosa a veure amb la qualitat del producte. I em temo que efectivament així era. El primer episodi va ser fluix, fluixíssim.

El punt de partida era prometedor: Rosa Maria Sardà i Verónica Forqué fent de comediantes pures, embolicant la troca tant com poden i a veure qui la diu més grossa. He escoltat algunes veus que li retreuen el fet que Verónica Forqué s'expressi en castellà sent una sèrie cent per cent catalana. Doncs jo trobo que té la seva gràcia haver-la contractat i que la química amb la Sardà podria haver resultat explosiva. Llàstima, doncs, que les potencialitats no s'hagin concretat. Permanent i inintel·ligible sobreactuació de tothom, personatges secundaris ultradesdibuixats, invisible comicitat, muntatge acceleradíssim, incerts psicodèlics que no vénen a tomb de res... Em sap greu, però la llista de greuges és llarga. Els símptomes són diàfans i el problema de fons es detecta de seguida: el guió. Em temo que és anacrònic, d'una altra època. De quan a TV3 s'estilava un tipus d'astracanada –Quico, per exemple– que tenia la seva gràcia, però que vista amb ulls d'avui no s'aguantaria massa per enlloc. És un registre còmic esbiaixat, exagerat, i sobretot gens efectiu. Esperem que amb el pas dels episodis la sèrie maduri i ens acabi convencent una mica més.