‘Los Borgia'

S'ha promocionat la minisèrie Los Borgia de Cuatro com “la primera família del crim”. No veig, en l'actitud de Jeremy Irons com al papa Alexandre VI, l'eslavó primigeni entre Tony Soprano i Nucky Thompson de Boardwalk Empire. L'actor britànic proposa un Rodrigo Borgia de mirada més fosca i obscura, sense els matisos i les contradiccions dels personatges abans esmentats. A triar, prefereixo la creació del papa Borgia de Lluís Homar en la superproducció del 2006 d'Antena 3. Pel que fa a la resta –ambientació, vestuari, fotografia– no es poden comparar.

Los Borgia és fidel al seu creador, a un estil i a una manera de narrar –a voltes excessivament lenta– els drames històrics que tenen protagonistes reals. Michael Hirst (Los Tudor, Elizabeth) incorpora a Los Borgia les dosis de sexe preceptives i pròpies del segell Showtime que es combinen amb la trama d'intrigues. Hirst s'ha especialitzat en aquests encàrrecs, diferents de l'elegància de les adaptacions de la BBC; més barroques visualment i més planeres narrativament.

Los Borgia no aporta res nou a la història d'una nissaga que el cinema ha recreat i ha contribuït a propagar-ne la llegenda mafiosa; l'espectador no arriba a dirimir què és atribuïble als historiadors i què als guionistes. Los Borgia aborda –igual que feia Los Tudor– els temes de sempre: la cobdícia, el poder, la traïció, la venjança... I és que el que marca la diferència entre sèries històriques rau en com es perfila el personatge principal, sigui un rei o un papa. I és en les sèries d'època que es fa més present aquesta dita que ha fet fortuna: si Shakespeare seria guionista de l'HBO.