Sempre cal tornar a l'illa

De la mateixa manera que els fans d'Elvis commemoren la mort del rei del rock, cada 16 d'agost, amb una vigília a Graceland, els losties van deixar constància del primer aniversari del final de Perdidos –el dilluns 23 de maig– al Twitter. No es tractava de missatges de dol, sinó pensaments, experiències viscudes, records evocats... Més que un sentiment de pèrdua, al Twitter –amb les paraules clau, els hastags, missinglost (trobant a faltar Lost) i Wehavetogoback (hem de tornar)– el que hi havia era sentiment de nostàlgia. I com que això del Twitter es tracta de dir gracietes, proposàvem commemorar l'efemèride fent una Loto amb els números 4, 8, 15, 16, 23, 42, el complementari 108 i segellar-la a les 8.15 hores.

Mai fins fa un any el desenllaç d'una sèrie havia esdevingut un esdeveniment global. I això ho va aconseguir Perdidos. Cert és que els viatges en el temps, illes misterioses i enemics visibles i invisibles no són arguments exclusius de la sèrie de J.J. Abrams i Damon Lindelof. Però Perdidos va saber reactualitzar-los fins al punt que semblava quelcom mai vist, amb una narració sincopada, endavant i endarrere, convertint el trencaclosques en el motor, en l'addicció. Un any després encara he llegit crítiques enfurismades amb el final. I un any després continuo defensant-lo, impecable i intel·ligent: Jack tancant l'ull i tornant on va començar tot acompanyat de Vincent, perquè ningú hauria de morir sol. I més enllà de perjudicis, de tot el que s'ha dit i escrit, que la vida televisiva continua, Perdidos, com tots els clàssics, continua sent el millor dels viatges.