Comunicació

El zàping

Llarga vida a l'Homo APM?

L'Homo APM? fa de reporter incòmode sense portar micròfon

Els inicis de l'Homo APM?, fa uns dos anys, van ser durs: el personatge dividia els espectadors, provocava una fractura en la sempre cohesionada, unànime i fervorosa audiència de l'APM?. Era una mica com l'osset de Tous: o l'odies o l'adores. Però aquest heroi de l'humor absurd no només ha obert una via en el camí, excessivament transitat, del reporter de carrer, sinó que s'ha consolidat com una fórmula original. L'Homo APM? fa de reporter incòmode sense portar micròfon, desconcerta els personatges televisius en saraus diversos fent ús de la llengua que li és pròpia: Esto es el Bronx o Que sa matao Paco són dites populars contemporànies. Dimarts, l'Homo APM? es va plantar davant del Parlament. I va fer riure a parlamentaris i parlamentàries de tots colors. Diguem-ho clar, l'Homo APM? ja té una fama i els polítics s'hi van acostar sense por –no és l'Ana Pastor de Los desayunos de TVE– i van esprémer el magí buscant respostes enginyoses, contribuint a l'acudit televisiu. En certa manera, l'Homo APM? ha arribat a un nivell de popularitat similar al de l'època daurada dels reporters del CQC: quan Esperanza Aguirre, de ministra de Cultura, buscava a Pablo Carbonell, quan tots els que anaven amb cotxe oficial pidolaven les ulleres als que vestien de negre.

L'Homo APM? és més genuí quan s'introdueix en la massa anònima, quan intenta dialogar amb un “indignat” de la plaça Catalunya, celebra la lliga o va de compres a El Corte Inglés. M'agrada més la faceta d'infiltrat, un gag de càmera oculta, de vianant sorprès. Reconegut o no, sense l'Homo, però, no hi ha humor, no hi ha espectacle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.